Quan va morir Clarence Clemons, Bruce Springsteen va dir que era com haver perdut la pluja. Quanta raó. La mort de qui t’estimes és això. Una absència irrecuperable. Quan mor la mare, perds la pluja. El dol deu ser això. En la mare hi penso cada dia. I no plou mai. En el saxofonista del Boss, home, no hi penso cada dia. Però hi vaig pensar ahir perquè va fer 46 anys que es va publicar Born to run, amb aquella portada del diable de Nova Jersey recolzat a l’esquena del Big Man. I sí, deuen ser aquest dies estranys de finals d’agost, però vaig tornar a pensar que, com la pluja que ja no caurà, mai més tornarem a escoltar el seu solo de "Jungleland" una nit de primavera sota les estrelles, amb una cervesa a la mà, amb el cor i l’ànima engrandits i amb el convenciment que allò, precisament allò, dona sentit a la vida.

Bé, no ho podrem fer amb Clarence, però sí amb el seu nebot Jake. Que no és el mateix. I podrà passar si hi som a temps i s’acaba aquesta puta pandèmia. Perquè, ara que a vegades sembla que ens sortim, com canten els Manel, ens n’adonem que la vida encara no és normal perquè no ens podem envoltar de 100.000 persones escoltant rock, almenys sense passaports covid, testos d’antígens i no sé quantes coses, amb la il.lusió de pensar que, malgrat tot, encara hi ha esperança per aquest món de merda.

I sí, escric “si hi som a temps”, perquè els fan dels Stones ja no podran veure més a Charlie Watts al costat de Mick Jagger i de Keith Richards, que tampoc deuen estar per tirar coets, tot i el miracle de la natura del guitarrista, a punt de fer-ne 80. Diuen, diuen, diuen que va marxant una època, una manera de viure i d’estar en el món que, en tot cas, s’ha allargat més que el regnat de Leo Messi. Al cap i a la fi, quan va sortir Born to Run, qui escriu, tenia mesos. I, nostàlgic d’una època no viscuda, que ja és tenir nostàlgia, efectivament veig desaparèixer una cultura popular que sembla que ja només representen uns senyors de setanta anys cap amunt.

He llegit a les cròniques de la mort de Watts que el més gran del rock era l’absència de por i, paradoxalment, el triomf de la joventut. Ja sabem que ser jove és no tenir por, perquè et creus immortal. Després, la vida (per si no queda clar amb el club del 27) et va dient que no ho som, d’immortals. Que som fràgils. Molt fràgils. Ho veus, sobretot, quan perds la pluja. I la vida, aviat farà dos anys que s’ha tornat més fràgil encara amb el puto virus. I, per tant, al món hi ha més por que abans. I em pregunto si aquells vells rockers encara no tenen por i, per tant, l’absència de por no té res a veure amb ser jove. O si tenen por i, per tant, ja no poden ser rockers i ens queda només el miratge del que va ser. O si no tenen por perquè, arribats fins aquí, quina por han de tenir ja. O potser tot es limita al fet que no han llegit al tiet d’Esperanza Aguirre.

Aquell rock sembla a vegades una cosa de boomers, però els Z han de saber que va servir d’autoestima i d’inspiració a més d’una generació per no tenir por de la llibertat ni d’un futur que, tampoc abans, no era l’hòstia. Els últims 40 anys d’aquest món a Catalunya estan recollits al Palau Robert en les fotos de Xavier Mercader, que ja deu tenir la càmera apunt per retratar a Charlie Watts, sota l’atenta mirada de Clarence Clemons. I que plogui, siusplau, que plogui.