Ni "pandèmia" ni "coronavirus" ni "vacuna". La paraula de l’any segons la RAE és "confinament". Hi estic d’acord. Aquest haurà estat l’any del confinament. Confinamiento vol dir “aislamiento temporal y generalmente impuesto de una población, una persona o un grupo por razones de salud o de seguridad”. Aquesta és la definició. Però, en realitat, significa el fracàs de l’Estat. De l’executiu espanyol, del govern de la Generalitat –que també és Estat– i de l’administració en el seu conjunt.
El confinament a Espanya va arribar tard i malament i es va convertir en una salvatjada imposada pel govern espanyol, amb el govern català i els partits que li donen suport animant com hooligans, no ho oblidem. Res a dir com a mesura inicial de xoc. Però ara entenem millor per què van trigar tant a aplicar un estat d’alarma intel·ligent des del punt de vista de la salut pública –que no és només la Covid–, més quirúrgic amb el territori i l’economia i més respectuós amb els drets i les llibertats. Ara entenem millor per què van optar per ser un mirall de la pitjor tradició espanyola: autoritarisme, centralisme, burocràcia, menyspreu a l’educació i a l’esport i militars a la tele. Ara entenem millor el perquè de tot això. Perquè no van ser previsors, perquè no tenien tests, ni mascaretes, ni equips de protecció i perquè havien debilitat el sistema de salut. I aleshores és millor desviar l’atenció amb un estat d’alarma, un enemic invisible, una guerra i molta propaganda. I fer por, amb arrest domiciliari sota amenaça de la llei mordassa.
Fer front a la pandèmia amb mètodes medievals és un fracàs. Cada restricció de drets i llibertats, digui's confinament, digui's toc de queda, digui's tancar sectors econòmics, amaga el veritable drama, allà on hauríem de mirar, que és la insuficiència de llits i personal. Els ciutadans han de ser –hem de ser– responsables. I les empreses amb el teletreball, per exemple. Però l’administració no pot desviar l’atenció cap als administrats, assenyalant-los com a culpables. I si aquí no funciona la confiança mútua entre administració i administrats, potser també és culpa dels administrats, però principalment ho és de qui fa una gestió erràtica. Aquest és l’incentiu de la democràcia. Vots a canvi d’una bona gestió.
És millor desviar l’atenció amb un estat d’alarma, un enemic invisible, una guerra i molta propaganda. I fer por, amb arrest domiciliari sota amenaça de la llei mordassa
El cas és que el confinament general el van fer durar fins que l’economia ho va permetre. I van obrir per evitar la ruïna. Perquè hem vist la pràctica inexistència dels ajuts econòmics, directes o indirectes, a sectors especialment castigats. I s’ha de veure si els diners d’Europa, quan arribin, arriben a qui toca. Ara ho entenem millor tot perquè hem vist que l’administració, la burocràcia, ha sigut un fracàs. El retard dels ERTO, els ajuts als autònoms, el col·lapse del Registre Civil. Ara ho entenem millor perquè hem vist el nivell dels nostres governants. El drama de les residències, la ineficència dels rastrejadors. La gestió de la pandèmia ha estat catastròfica. En salut i economia. Que els partits vulguin guanyar les eleccions i pugnin pel poder, no em sorprèn, és part de la seva raó de ser. El que em sorpren és que es vulgui –o es pugui– treure rèdit electoral d’una gestió tan nefasta. Veurem com funcionen els incentius. Els del sector privat, amb la vacuna al capdavant, han funcionat.