Els tertulians de 13TV... perdó... els fiscals Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal i Fidel Cadena diuen que a Catalunya hi va haver “un cop d’estat, que segons Hans Kelsen és el canvi d’un ordre jurídic per un altre per mitjans il·legals”. Tenen raó. Què va ser si no l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, de la manera com va ser aplicat? Doncs això, una subversió de l’ordre constitucional, amb el cessament d’un govern escollit democràticament i la dissolució d’un Parlament que només pot dissoldre el president de la Generalitat. Perquè el 155 va ser real. Va existir. La República Catalana, no. Ningú la va posar en marxa. Ho sap tothom i és profecia. Però el que vam veure dimarts al Tribunal Suprem va ser un Estat que es defensa. Un Estat que es defensa encara que sigui tensant fins a l’estrès “els fonaments de l’Estat democràtic”, amb uns fiscals fent discursos polítics independentment de si el judici ha provat les seves tesis o no.

Com va dir Vox, aquest Estat busca una sentència que escarmenti perquè ningú torni a intentar res similar al que va passar l’octubre del 2017. Perquè l’Estat sap que va passar alguna cosa excepcional. I no va ser un cop d’Estat. Va ser l’1 d’octubre. Treguin de l’eqüació Hans Kelsen, jurista i filòsof austríac, i apuntin el nom de Ramon Grosfoguel, un sociòleg portoriqueny que fa de professor a la Universitat de Berkeley, ciutat californiana on, curiosament, va morir Kelsen. Segons aquesta tesi, l’1-O va ser el que el filòsof Alain Badiou en diu “esdeveniment”. O Walter Benjamin, el “temps messiànic”. O els indígenes quechues, el Pachakuti: la transformació del tot, un canvi general d’ordre.

Pachakuti: la transformació del tot, un canvi general d’ordre

La irrupció en l’espai i el temps d’una cosa inesperada, un nou moviment social. Un aixecament que sempre és efímer. Com el 15-M del 2011 a Espanya. O el Caracazo a la Veneçuela de Carlos Andrés Pérez el 1989. O la guerra de l’aigua a Cochabamba el 2000. Si no se’ls hagués donat resposta política, són moments que haguessin quedat en un no res. Però que es van convertir en un nou discurs polític. Hugo Chávez és fruit del Caracazo. Evo Morales, de la guerra de l’aigua. Podemos, del 15-M. Un nou discurs polític. Fracassat en el cas d’Amèrica Llatina. A mig camí, tot i que amb una forta irradiació en el cas d’Espanya. Sigui com sigui, en tots els casos, són realitats que van trigar temps a prendre.

I la nova subjectivitat catalana, basada en la demanda d’un poble que va organitzar un referèndum en un acte de desobediència civil, pot trigar anys a prendre també. I la història diu que ho fa amb nous actors, perquè els qui hi ha al moment de la disrupció queden desorientats. Qui sigui capaç d’articular la nova demanda social, la nova subjectivitat de l’1-O, serà el partit hegemònic. Ho pot ser ERC. Ho és ara mateix. Ho pot ser el món de Puigdemont. I hi treballa. Però pot molt bé ser, ho hem vist en els casos anteriors, que sigui un altre instrument. Un altra eina. Un altre lideratge. Ja ho ha intentat Jordi Graupera, per exemple. Ho ha intentat el Front Republicà d’Albano Dante Fachin. Tots dos sense sort.

Però el més probable és que el nou instrument aparegui després de la sentència. I després d’unes noves eleccions. I haurà de donar resposta a l’1-O. No obligatòriament en forma de república. La resposta no la sabem. Però l’Estat n’és conscient. Encara que no ho sembli. N’és tan conscient que busca fer por. Per controlar el canvi. Com ha passat amb Podemos. Però en són conscients. I no trigarem a veure propostes de tota mena per canalitzar aquesta energia, fins i tot provinents de sectors dels qui mai s’esperaria.