Pablo Iglesias s’ha tallat la cua (i el monyo). I ha estat la notícia de la jornada (el retrobament d’ERC i Junts per Catalunya em temo que és inevitable). I la notícia no és tant que Pablo Iglesias s’hagi tallat els cabells, com l’odi que despertava la cua (i el monyo) que portava. I era odiat, simplement, perquè era una esmena a la totalitat de la masculinitat establerta. Que vol dir del poder mateix. L’home blanc ha tingut el poder del món (i de la política espanyola, clar), escenificant aquest poder vestint-se d’una determinada manera, valent-se de la corrupció i del monopoli de la força i, fins i tot, negant l’empatia. L’home per defecte, segons definició de Jason Perry, que a Espanya ha tingut moltes coses per defecte, començant per una visió d’Espanya que és tan per defecte com portar vestit i corbata (o el vestit pantaló acceptable en el cas de les dones, vegeu Angela Merkel o Hillary Clinton) i el cabell curt.

L’home blanc de classe mitjana que ha dominat el món amb l’estètica de la seriositat, aquell vestit gris d’executiu occidental recomanat fins i tot per anar als judicis. L’hàbit del poder, disfressat de normal. I com més poder, més vestit corbata. I clar, van venir les samarretes de David Fernàndez i Anna Gabriel, les rastes d’Alberto Rodríguez i la cua de Pablo Iglesias. I allò va ser una declaració de guerra a l’home blanc que tenia (i té) el poder. I l’home blanc es va espantar. I la política, l’economia i els mitjans de comunicació (que són un tot) es van conjurar a destruir l’home que es va atrevir a asseure’s al Consell de Ministres amb un monyo.

L’home blanc ha tingut el poder del món, escenificant aquest poder vestint-se d’una determinada manera, valent-se de la corrupció i del monopoli de la força i, fins i tot, negant l’empatia

L’home blanc per defecte, l’home del règim del 78 (i de l’anterior) no volia (no vol) perdre l’hegemonia. I l’èxit de Vox (i abans de Donald Trump, que és l’original) s’explica per la reticència de l’home per defecte (i la dona a qui ja li està bé) a perdre aquesta hegemonia. Trump va triomfar entre els obrers del cinturó de l’òxid així com Santiago Abascal defensa la caça i els toros. Perquè reconfigurar el rol masculí per anar a una societat més igualitària entre homes i dones, per exemple, els fa pànic. Tenen nostàlgia de l’home. Gairebé diria que nostàlgia del mascle ibèric. Un senyor amb cua, on vas a parar!

Pedro Vallín va publicar a La Vanguardia la foto de Pablo, llegint el seu llibre (el de Vallín) Me cago en Godard. Un assaig que, justament, diu que el cine europeu té un biaix burgès. D’home per defecte, per tant. Explica Vallín que Iglesias feia temps que es volia tallar els cabells. Per comoditat. Perquè no és la cua (o el monyo), és la melena que s’hi amaga. Però no podia. Perquè en el teatre de la política (i del poder) ell representava un paper. I es veu que els seus de Podemos no el deixaven. Així que es va fer un monyo. I fins que no s’ha alliberat d’aquest paper, no s’ha tallat el cabell. Com Samsó, però sense que l’hagi traït Dalila (això del masclisme deu venir de lluny). Com els toreros que tant agraden a Abascal. Un tallat estil garçon que en el cas de les dones ja no sé si és revolucionari, però en el seu, és trending topic. I tot perquè es volia quedar descansat.