Liz Koto és una senyora de Michigan que en l’avorriment del seu confinament va decidir posar un cartell davant de casa on es llegia: “You have now entered the jurisdiction of the Ministry of Silly Walks. Commence silly walking immediately”. És a dir: “Heu entrat a la jurisdicció del Ministeri dels Caminars Absurds. Comenceu a caminar absurdament de manera immediata”. La sorpresa va ser que els veïns que passaven per davant del cartell, ho feien, amb tot l’estil dels inventors del ministeri: els Monty Python. Bé, sorpresa o no. Perquè el Ministeri dels Caminars Absurds s’ha fet realitat. De fet, podria ser possible que visquéssim tots enganyats dins d’un capítol de Monty Python Flying Circus. Si no fos que, justament, John Cleese i companyia feien en realitat una denúncia social utilitzant l’absurd. Un absurd que ara supera la ficció. Perquè caminar de manera absurda encara no ha arribat, però anar a la platja sense poder-se banyar al mar, sí. O prendre el cafè amb mascareta. Els Monty Python buscaven generar inseguretat davant del que consideràvem lògic. I, com els hereus del Polònia, ens fan falta en una societat que corre el risc de considerar lògica qualsevol absurditat, com passejar només a un quilòmetre de casa o tenir gent tancada al seu domicili en un poble envoltat de bosc. Ho hem de posar tot en dubte, sisplau. No podem viure en un món en què ens diuen que el gat està apàtic, mirar, veure un gat dissecat i pensar que, efectivament, el gat està apàtic. Hem vist parcs infantils i bancs on seuen els avis precintats, i ho hem trobat normal. I aquest pla marxista de desconfinament per fases que ningú sap què volen dir està aconseguint això. Que el BOE sigui un guió de Flying Circus.
Els Monty Python buscaven generar inseguretat davant del que consideràvem lògic. Ens fan falta en una societat que corre el risc de considerar lògica qualsevol absurditat. Ho hem de posar tot en dubte, sisplau
La nostra vida s’ha convertit en un sudoku. Ja no sabem què podem fer i què no podem fer. Vostè barregi una ordre inconcreta de portar mascareta als llocs públics i la informació que la llei mordassa ja porta un milió de propostes de sanció en aquest món digne de Pilar Abel, afegeixi que la meitat de les propostes de multa les han posat policies municipals que, com és sabut, aspiren a un Nobel, i ja té el caos perfecte. La denúncia dels Monty Python convertida en la vida real. Una distòpia. Escric aquestes línies des d’un municipi de menys de 10.000 habitants. El president del govern espanyol va acordar diumenge amb els presidents autonòmics que hi eliminarien les franges horàries per sortir al carrer. Però el BOE no en diu res, així que continuo tenint el mateix confinament que si visqués a la Gran Via de Madrid. Forat negre on mentre escric estant debatent allargar l’estat d’alarma, sense que ningú es pregunti ja per què. Potser és perquè així el govern espanyol tindrà un instrument de control ciutadà amb l’esperança que a l’estiu, que és on ens porta tanta pròrroga, apaivagarà el malestar social que va creixent. La paella, la gran esperança de Pedro Sánchez.
Mirin, segur que gestionar una pandèmia no és fàcil. I això que n’han dit desescalada tampoc. I menys si la volem asimètrica. No es tracta de desacreditar-ho tot a l’estil nuñezbalboisme, trumpisme passat per Manolo el del Bombo o nacionalcunyadisme. Es tracta de demanar bon govern, sentit comú i responsabilitat. Però, alerta. Absurditats al marge, abusar de l’homilia dels dissabtes i no parlar clar als ciutadans, és un greu error, a més d’una falta de respecte. Sánchez no pot dir al Congrés que l’estat d’alarma no ha comportat retallades de drets i llibertats ni recentralització de competències. No pot mentir. Ha d’admetre que és així, perquè això és, justament, el que comporta l’estat d’alarma. Després ja discutirem si es podia fer d’una altra manera. Però no fer-ho deixa de manera diabòlica el discurs de les llibertats en mans de Vox i el PP. I això és un greu error polític que no es tapa amb l’excusa dels científics.