Xavi Hernández va arribar i, en lloc de prometre bon joc, va garantir ordre i disciplina. Una mica com Pep Guardiola, que en la seva presentació no va prometre títols. Va dir allò de “persistirem”. Com després va recitar el mantra de llevar-nos ben d’hora ben d’hora. No és casualitat. Tots dos venen del mateix món. Ara hi anirem. D’entrada, Gerard Piqué no anirà a El Hormiguero a mitja setmana. El control de les activitats extraesportives perquè no interfereixin en el rendiment d’uns jugadors que cobren una milionada és un dels punts del decàleg imposat per Xavi. Decàleg que inclou arribar hora i mitja abans a l’entrenament (dues hores els entrenadors), esmorzar i dinar a la ciutat esportiva, multes per faltes lleus i greus (i progressives), tenir la vida de la Ventafocs dos dies abans del partit, res d’esports de risc i bona imatge. Que no vol dir gastar una pasta en roba de marca, sinó ser amables amb els aficionats. Ah, i meritocràcia. Sobretot meritocràcia. Es juga com s’entrena. I si algú fa el dropo, no juga. Aquesta disciplina li va donar bon rendiment a Pep Guardiola i a Luis Enrique i en donarà a Xavi. De les crisis no se’n surt amb solucions màgiques o pagant una morterada (que el Barça ja no té) per un crac. Se’n surt, com diu el mite, aixecant la persiana l’endemà de la desfeta. L’endemà de l’11 de setembre del 1714.

El Barça, com Catalunya, està desorientat. Ha patit derrotes. I la solució torna a ser rebuscar en un passat que pot sonar conservador i del qual s’ha fet la sàtira del botiguer. Però que és el millor que ha sabut fer aquest país des de fa 300 anys: treballar

He recuperat un text de Vicenç Villatoro al llibre Quan no perdíem mai, un recull de relats sobre el Barça. Villatoro hi defensa que Xavi és un exponent de la mesocràcia terrassenca. De les classes mitjanes. D’una ciutat de classes mitjanes, com ho és Catalunya. D’unes classes mitjanes mancades de l’èpica de les biografies de les persones de classes més humils fetes a si mateixes, de la qual en trobarem exemples al mateix equip, o del glamur de l’alta burgesia, de la qual tothom tindrà un exemple al cap. M’agrada molt, perquè hi reconec un món, el fragment en què Villatoro escriu “en aquella Terrassa nostra a partir dels seixanta, aquesta mesocràcia a què pertanyíem, aquest centre del camp en què jugàvem, tenia unes fronteres definides tot i que fluctuant a banda i banda. Fins i tot unes fronteres geogràfiques: els nostres barris eren una mena de segona corona del centre, tot el barri de Sant Pere, fins al carrer Ample i el mercat, el Pla de l’Ametllera, la zona de Ca n’Aurell al voltant de la plaça del Progrés i fins a la Sagrada Família, el primer barri de Can Palet”. I d’aquí és Xavi Hernández. Net dels qui van educar els fills amb la instrucció de fugir del ressentiment i de la prepotència. I en uns valors. Principalment el que veien a casa. El de la feina. Però no la feina com a condemna. Sinó en el gust per la feina. “La constatació que per anar bé s’ha de treballar: Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”.

El futbol sempre ha sigut el millor mirall de la societat. El Barça, com Catalunya, està desorientat. Ha patit derrotes. I la solució torna a ser rebuscar en un passat que pot sonar conservador i del qual s’ha fet la sàtira del botiguer. Però que és el millor que ha sabut fer aquest país des de fa 300 anys: treballar. Són aquests els jugadors més aplaudits a l’estadi. Els que corren a buscar una pilota a la qual tothom sap que no arribaran. El tiki-taka no és la base. El tiki-taka és la conseqüència de la feina, l’estudi, l’ordre i la disciplina. El tòpic diria que després de la rauxa, toca el seny. Ordre i disciplina, diu Xavi. L’ordre com a valor refugi. Vol dir això renunciar a la combinació que ens va indicar Mishima, la de l’ordre i aventura? No, perquè quan el Barça ha anat bé, quan ha arribat al cim del món, ha sigut quan a aquest punt calvinista hi ha sabut afegir el geni, la força, la picaresca, la valentia, l’alegria i l’entusiasme vingut, per cert, de tot arreu. Però els fonaments són els fonaments.