Els uns van dir no sé què d’unes monedes de plata i ara no volen ni la màgia del Mag Lari. Els altres condueixen mirant pel retrovisor i volen que ens fixem en el dit quan tothom veu la lluna. Els uns han dilapidat una victòria sense cap proposta perquè només estava basada en el discurs de l’odi. Els altres van ser còmplices del 155 i ara ja no se sap ben bé què ofereixen. Els uns van voler resoldre un problema polític amb jutges i porres i encara aplaudeixen la repressió. Els altres ho volen solucionar tot amb “una, grande y libre”. Els uns saben com s’ha de fer tot, però no s’arremanguen mai. Els altres havien de canviar la política i han tornat al tomàquet amb gust de tomàquet. Ah! I els uns havien de ser la casa gran i han acabat dilapidant tota la deixa. I els altres, molts altres, ni se sap on són.

Deu anys de procés i la seva ressaca donen per molt, però un any de pandèmia, encara més. I, si l’autoritat competent ho permet —o si ho mana, perquè ja no sé si ho permet o ho mana... ni qui és l’autoritat competent—, anirem a votar el 14-F amb mascareta —higiènica, quirúrgica, FFP2, de dibuixets o banderetes—, però també amb una pinça al nas. De sincro o d’estendre la roba. Això o serem coetanis del rècord del món d’abstenció en unes eleccions catalanes. I no serà només per la por al contagi. Que la gran atracció sigui un senyor amb el carisma d’un venedor d’enciclopèdies i el gran mèrit del qual és —com deia un visionari Espriu— parlar castellà posant la boca en forma de cul de gallina i ser educat, diu molt poc dels qui han governat, però encara diu menys dels que han fet oposició. I només ha faltat la història de poder trencar el confinament municipal per anar a mítings. Se’n foten des d’Els Pets fins a l’estació d’esquí nòrdic de Tuixent-La Vansa.

Caure en l’antipolítica és perillós. Fa créixer monstres. I evitar-ho és una de les coses que, al cap i a la fi, ens han de motivar a votar

Acceptem que és difícil gestionar una pandèmia. Acceptem el desgast dels anys més bèsties i més accelerats de la política catalana. Acceptem la part de culpa que puguin tenir els mitjans de comunicació en la manera com expliquen o expliquem la política. Acceptem, fins i tot, que els ciutadans no entenem la política. Acceptem que les generacions de polítics anteriors no haurien sobreviscut a l’era de Twitter. Acceptem-ho tot. Però no és normal preguntar-se si el descrèdit no se l’han guanyat sobretot ells solets? Hi ha un exemple, i és només un exemple, que ens ho fa preguntar encara més. El manllevo a Iñaki Gabilondo, que tampoc té la veritat absoluta, però fa pensar: “Jo sé que els del PP són una colla de pocavergonyes perquè ho ha dit el PSOE. I sé que els del PSOE són uns pocavergonyes perquè ho ha dit el PP. Ells mateixos ens han informat que com a grup són absolutament indesitjables. És una ira idiota, perquè es desacrediten, s’autolesionen com a gremi. I després lamenten molt la desafecció. I no s’adonen que els grans encarregats d’alimentar-la són ells, perquè ens han fet desconfiar d’ells com un grup sospitós al qual no convé apropar-se”.

En tot cas, assenyalar una crisi com aquesta hauria de servir per fer una reflexió general. A polítics, a periodistes i a ciutadans, encara que una campanya no sigui el millor moment. Perquè caure en l’antipolítica és perillós. Fa créixer monstres. Ja ho hem vist. I evitar-ho és una de les coses que, al cap i a la fi, ens han de motivar a votar. Encara que sigui amb la mascareta i la pinça. De sincro o d’estendre roba.