Les pel·lícules de superherois són pel·lícules amb una gran càrrega política. I generen debat. Fa dècades que parlem sobre si tal superheroi és de dretes o d’esquerres. L’últim ha estat el director Ken Loach, que ha dit que “els superherois són un concepte molt de dretes”. Però el també director de cinema Todd Phillips ha obert un nou front. I ignoro si s’imaginava que tindria tanta actualitat, malgrat situar l’acció el 1981. Però fins i tot l’any en què situa els fets està buscat. Efectivament, Ronald Reagan i Margaret Thatcher formaven una aliança personal i política que va revitalitzar el conservadorisme al món. Ja ho saben. La dama de ferro, el millor èxit de la qual va ser Tony Blair; com el gran èxit de José María Aznar és Pedro Sánchez.
El cas és que Phillips signa la pel·lícula Joker, l’actuació magna de Joaquin Phoenix, on broda el paper de l’home víctima del sistema. Com ha escrit Manu Yáñez a la seva crítica a Fotogramas, l’escena en què Arthur (Phoenix) entra al cinema en què es projecta Temps moderns de Charles Chaplin és una història sintetitzada del segle XX. De la gran depressió de la Revolució Industrial a la gran depressió dels perdedors de la globalització. Tot passat per l’amoralitat de l’univers televisiu, amb un Robert de Niro en el paper de presentador de televisió, que Silvio Berlusconi va irradiar a Europa.
La resposta del futur Joker a la falta d’estima i reconeixement i del desmantellament de l’estat del benestar és la sublevació. Una revolta personal que deriva en les protestes d’un món assedegat de revolució. Ho veiem a Hong Kong, ho veiem a Xile, al Líban i en els ciutadans de l’Europa de l’Est que 30 anys després de la caiguda del mur, morta la por al comunisme que va facilitar l’expansió de la socialdemocràcia, veuen amenaçades les seves llibertats, segons una enquesta de l'Open Society Foundation, la internacional de George Soros que fa de contrapès de Steve Bannon, menys fracassat del que sembla, i si no, atenció al que passarà diumenge a Espanya.
Ja no són els partits els qui lideren, almenys oficialment. No hi ha líders visibles. Els líders visibles acaben a la presó o a l’exili. Ara els líders s’amaguen darrere d’unes màscares
Però en aquest retrat de Joker hi falta un element. Sí, hi apareix el poder de la televisió que tant sublimen cada matí Ana Rosa i Susanna. Però hi falta la xarxa. La nova tecnologia que té dues cares. La que s’ha carregat models de negoci i llocs de feina. I la mateixa que n’ha fet emergir d’altres, de negocis i de llocs de feina. La que ha debilitat la democràcia... i la que alhora pot ser la seva salvació. L’ha debilitat perquè el poder la utilitza pel que ha fet sempre: mentir i desinformar. Perquè el poder ja no és el que era i la política i la democràcia han entrat en crisi. Però, alhora, pot ser la seva salvació, perquè pot democratitzar la democràcia. Pot qüestionar contínuament les institucions i les lleis i que l’ús abusiu del poder no les petrifiqui i les llanci contra els propis ciutadans.
I aquí torna el Joker. I sobretot la seva màscara. El 14 d’octubre el procés va canviar. Ja no són els partits els qui lideren, almenys oficialment. No hi ha líders visibles. Els líders visibles acaben a la presó o a l’exili. Ara els líders s’amaguen darrere d’unes màscares. I la gent els segueix. Com al Joker. Gràcies a les noves tecnologies. Tsunami, Pícnic i els CDR, amb Anonymous com a gran referència. No és un fenomen nou. Fa 15 anys del 13-M del pásalo, anònim, però atribuït a Alfredo Pérez Rubalcaba. El PSOE, per tant, coneix bé les conseqüències d’un moviment com el Tsunami.
Els partits estan dividits, però no el moviment. El moviment és col·lectiu. I és el que no entén el Madrid del poder. El procés ha fet madurar políticament molts ciutadans. No ho dic jo. Ho diu el filòsof iranià Ramin Jahanbegloo, que parla del swaraj de Catalunya: hem passat de la independència a un moviment de resistència no-violenta contra totes les formes d’injustícia, sigui social, judicial, policial o política. Fa 30 anys, el mur de Berlín va començar a caure a Lepzig, amb 70.000 manifestants exigint llibertat i democràcia amb espelmes al crit de “nosaltres som el poble”. La policia no es va atrevir a reprimir la marxa. S’havien començat a reunir clandestinament a l’església luterana de Sant Nicolau. Un mes abans eren 200. Però havien començat el 1980 en la protecció d’una església. Al cap i a la fi, les màscares i la clandestinitat tampoc s’han inventat avui.