Potser l’1 d’octubre va ser una gran victòria del país que els polítics no van saber gestionar perquè els uns i els altres es miraven de reüll. Potser quan aquella nit, o el dia 3, podien haver convocat eleccions per buscar superar el 50% dels vots, amb l’argument que els propis observadors consideraven que amb tot el que havia passat no es complien els estàndards internacionals, no es va saber fer perquè els uns i els altres es miraven de reüll. Potser no es va aprofitar l’únic moment que l’Europa política ha estat del costat de Catalunya. Potser si es volia declarar la independència, el moment era el dia 3, com deia la pròpia llei del referèndum, però no es va fer perquè els uns i altres es miraven de reüll. Potser aquells 27 dies d’octubre es van gestionar molt malament perquè els uns i els altres es miraven de reüll. Potser un cop feta la declaració al Parlament, no es va optar per mantenir-la i resistir al Palau de la Generalitat perquè ja ningú se la creia. Potser si l’estratègia era anar a l’exili, havia d’haver marxat tot el govern. Potser si l’estratègia era la presó, s’havia d’haver quedat tot el govern. Potser a Madrid es van creure més que Catalunya marxava que els propis catalans. Potser quan van veure que els havien tremolat les cames, van decidir venjar-se i no han parat. Potser els partidaris de la independència es van emprenyar molt amb els seus polítics. Potser ho estan cada vegada més. Potser només governen perquè els catalans troben que l’alternativa és pitjor. Potser els contraris a la independència es van sentir ofesos i encara ho estan i estan disposats a trencar consensos. Potser han emergit els més freaks de cada casa. Potser l’escabetxina va ser tan bèstia que s’ha imposat la mediocritat. Potser la ressaca ha donat pas a la decadència, producte de la inacció. Potser hi continua havent una activitat molt potent en tots els àmbits que viu soterrada sota la pandèmia, la tristesa i el drama polític i acabarà emergint. Potser el fracàs i la debilitat de Catalunya permet que sigui utilitzada com a eina de desgast de l’adversari, sigui amb la llengua, sigui amb el que sigui. De fet, el panorama és desolador, amb autèntics descerebrats comparant la immersió amb una execució a sang freda d’un tret al clatell. I els uns i els altres són incapaços de posar-se d’acord a com fer-hi front, en si s’aplica bé, en si cal canviar-la i en per què el català no és vist com a eina d’ascensor social, cosa que té a veure molt amb l’economia en un món globalitzat i en la nova composició social. Potser un país va aguantar la respiració i els seus responsables jugaven a una altra cosa i ara ho paga tothom. Potser jugaven a guanyar les properes eleccions. Potser la història posarà a cadascú al seu lloc perquè ningú entendrà que volguessin gestionar les engrunes. Potser de la possible plena sobirania, s’ha passat a la més absoluta fragilitat de la llengua, les institucions i els consensos bàsics. Potser malgrat l’aturada de la pandèmia, el món va molt més ràpid i no espera a ningú. Potser vivim en la més absoluta depressió política i hem passat d’un possible estat propi al provincialisme dins d’un estat impropi. Potser davant del panorama, la gent a la qual s’haurien d’adreçar ha desconnectat i ha marxat, en sentit literal i figurat, de pont.