La quarta temporada de The Crown retrata la relació de la reina Isabel II amb Margaret Thatcher i Lady Di. Malgrat la recreació lliure de tot plegat, que per això és una ficció, sí que queda perfectament explicat com la primera ministra va utilitzar la Guerra de les Malvines per rellançar la seva popularitat, molt qüestionada per l’atur desfermat per les seves polítiques. De fet, les Malvines no van ser més que el taulell d’una partida d’escacs, disciplina que ha tornat a posar de moda una altra sèrie de Netflix, Gambito de Dama, la millor estrena de tota la història de la plataforma, protagonitzada, per cert, també per una dona. La cinquena és Evita Perón.
La Guerra de les Malvines va ser, doncs, una mortal partida d’escacs entre Thatcher i la dictadura argentina, imposada després d’un cop d’estat contra el govern d’Isabelita Perón, que 9 anys després de la mort d’Evita s’havia casat amb Juan Domingo Perón, el tres vegades president, mort el 1974, i pare del peronisme que des del 1946 ha governat Argentina amb diverses mutacions, inclosa l’actual, interrompudes per tres derrotes electorals i dos cops d’estat. L’últim, l’anomenat Proceso de Reorganización Nacional, que després dels governs de Jorge Rafael Videla i Roberto Eduardo Viola va quedar en mans de Leopoldo Fortunato Galtieri. Ell va ser qui, amb el règim qüestionat pels seus mètodes sanguinaris, va idear una sortida d’efervescència nacional amb l’ocupació de l’arxipèlag. Però Thatcher va ser més hàbil i no només va derrotar la Junta Militar, sinó que es va imposar als crítics del seu partit i es va guanyar l’opinió pública britànica. Allà va néixer el mite de la Dama de Ferro. El 1983 Thatcher va tornar a guanyar les eleccions. La dictadura militar va haver de cedir el poder en unes eleccions que va guanyar Raúl Alfonsín.
Maradona i el peronisme són dispositius emocionals que funcionen igual. Tant és el que facin, estan petrificats en els moments gloriosos, en el mite
El que no explica The Crown, però, és el que va passar quatre anys després d’aquella guerra on van morir 649 argentins. Mundial de futbol de Mèxic. 22 de juny del 1986. Quarts de final Argentina-Anglaterra. Els argentins guanyen 2 a 1, amb dos gols de Diego Armando Maradona. Un, el gol del segle, driblant anglesos des de camp propi. L’altre, marcat amb la mà. La mano de Dios. Si la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, el futbol va ser la continuació de la guerra per altres mitjans. Argentina va acabar guanyant el Mundial, però aquell 22 de juny neix el mite Maradona. Per això avui és una religió i se’l compara amb Evita Perón, morta als 33 anys com a símbol dels desafavorits, Jefa Espiritual de la Nación i candidata a santa. Tan candidata que la seva foto sovint apareix al costat de la Verge de Guadalupe. Bé, i del Che Guevara, tatuat en un dels braços de Maradona, que ja, directament, és Déu.
Maradona i el peronisme són dispositius emocionals que funcionen igual. El mateix Maradona va admetre que “mi viejo fue peronista, mi vieja adorava a Evita, y yo fui, soy y seré siempre peronista”. Tant és el que facin, estan petrificats en els moments gloriosos, en el mite. John Carlin ha arribat a culpar aquest fenomen del fet que Argentina fos fa un segle un dels països més rics del món i ara no aixequi el cap. No ho sé. Però sí que és veritat que Lionel Andrés Messi no serà mai idolatrat com Maradona, perquè Messi és Maradona cada dia, com va dir Santi Segurola. No és la picaresca. És la constància sense confeti. Sempre despertaran més passions Evita, Diana i Maradona. Però Messi també és un adjectiu, el gran èxit de Thatcher va ser Toni Blair i la Reina segueix sent The Queen.