Florència bull aquests dies de turistes, si és que ho deixa de fer mai. I de temperatura, que ha arribat a 40 graus. I amb una humitat que no té pietat de ningú. Tampoc de Donatella della Porta, professora de Ciència Política de la Scuola Normale Superiore. És una de les gran expertes mundials en moviments socials i aquests dies segueix amb especial atenció —sempre ho fa— el que passa a Espanya. No només perquè un dels moviments socials que ella ha estudiat, el dels indignats, pot arribar a governar l’Estat en la seva versió institucional, sinó també perquè coneix Pablo Iglesias. De fet, va ser una de les professores de la tesi del líder de Podem. Fa uns dies, per cert, li van fer arribar l’enllaç a una notícia d’Okdiario. Deia: "Iglesias fue asesorado en su tesis por una miembro del tribunal que luego le dió el cum laude". Aquesta miembro és ella. La tesi es titulava "Multitud y acción col·lectiva postnacional: un estudio comparado de los desobedientes: de Italia a Madrid (2000-2005)". I, sí, Donatella della Porta el va aconsellar durant els sis mesos del 2007 que el líder de Podem es va instal.lar a la Toscana. No és il.legal. I Donatella, sense pedre el somriure, se'n fa creus. Qui li havia de dir que aquell noi que no destacava especialment pels seus dots de líder, estaria ara mateix negociant ser vicepresident del govern d’Espanya? Els indignats al Consell de Ministres. No és poca cosa.

Davant dels moviments regressius, que a Espanya tenen en VOX la punta de llança, però no només, un acord entre el centreesquerra i l’esquerra radical seria un antídot de progrés

Donatella della Porta enveja el pacte a la portuguesa del qual gaudeix un altra intel·lectual de capçalera dels podemistes, Boaventura de Sousa Santos, sobretot per la deriva del moviment 5 Stelle. Escoltar-la al Palazzo Strozzi, obra mestra de l’arquitectura del Renaixement, és entendre d’on ha begut Iglesias, més enllà del tòpic veneçolà o bolivarià. De fet, qui va fer la tesi sobre Bolívia és el moderat Íñigo Errejón. Coses de la política. Perquè Iglesias beu de la tesis de Della Porta que la protesta és un acte democràtic que posa en diàleg l’Estat i els ciutadans, i que als joves precaris fills del 2008 només els falta que siguin reprimits, que no se’ls doni veu. El 15-M va sensibilitzar l’opinió pública sobre això i també va tornar al carrer la discussió sobre els afers públics, que la bombolla havia marginat.

Per això, davant dels moviments regressius, que a Espanya tenen en VOX la punta de llança, però no només, un acord entre el centreesquerra i l’esquerra radical seria un antídot de progrés. Que s’hauria de completar amb un altre moviment social, el que surt de les consultes locals sobre la independència, que acaba amb un referèndum impulsat des de la base com l’1-0, i que ha de ser escoltat per l’Estat i per la UE. Una Unió Europea que hauria de veure que, al contrari que els nacional-populismes, el català és un moviment europeista, que, a més, amb els pas dels anys, ha canviat fins i tot la concepció del nacionalisme català, i l'ha dotat de més atenció a les qüestions socials.

Però per fer realitat un govern de transformació, Pedro Sánchez hauria d’oblidar el florentí Nicolau Maquiavel i allò de la veritat efectiva i els ideals i no voler negar que Ciutadans —perquè ja ho sap— és un adversari dels progressistes i no un aliat potencial. Ja va deixar passar el tren una vegada i no va agafar-lo fins a la moció de censura. Intentar evitar tornar a pujar-hi ara perquè li segueixen dient que hi trobarà males companyies serà un error que només es pot explicar pel gust que li han agafat tots plegats a practicar el joc de la gallina. Aquell en què a Catalunya els dos que corrien en cotxe van acabar caient pel barranc esperant que l’altre frenés primer.