No hi ha res de greu en el fet que el 2020, TV3 emeti una sèrie en què es parli català i castellà, bàsicament perquè ningú posa en qüestió que la televisió pública catalana ha d’emetre en català. Aquí el tema és que TV3 emet aquesta sèrie intercanviada amb TVE (i pensada per a la seva plataforma digital), perquè no té diners. I per què no té diners? Doncs perquè ha anat caient el finançament públic i els ingressos de publicitat i per la crisi de la Covid. Aquest és el debat. Sobre el finançament de la tele, sobre l’estructura de la tele i sobre els continguts de la tele. Dita així, la tele, perquè a Catalunya tot ha de ser una cosa i sempre més que alguna cosa. La polèmica ha encès bàsicament les xarxes socials —que no és un demèrit, però és un indret on ja saps que si hi entres, et tiren la merda a la cara— i a una consellera de Cultura a qui ningú li deu haver explicat de què va la cosa. Però, en fi, el nivell dels nostres polítics és tal que fins i tot un president de la Generalitat va arribar a debatre sobre qui havia de presentar un programa.

Imaginen una Espanya en què totes les llengües espanyoles fossin oficials a tot Espanya? Imaginen un Congrés dels Diputats amb debats en castellà, català, gallec i euskera? I imaginen uns mitjans de comunicació amb aquesta pluralitat i riquesa lingüística?

El cas és que el mateix dia, al Senat espanyol, una ministra, gallega, Yolanda Díaz, es va posar a parlar en la seva llengua, que també és una llengua espanyola. I la presidenta de la cambra, Pilar Llop, la va aturar perquè “no està prevista la intervenció en llengües diferents del castellà”, que també és una llengua espanyola, però, com molt bé va dir la presidenta, és el castellà, que no l’espanyol. És el castellà de Castella. I el castellà és espanyol com el català, el gallec o l’euskera. Però, segons la Constitució —encara al 2020— només el castellà “és la llengua espanyola oficial de l’Estat”. I tots els espanyols tenen el dret i el deure de fer-la servir. En canvi, les altres llengües espanyoles només són oficials “en les respectives comunitats autònomes” i d’acord amb els estatuts —retallats—, malgrat que totes aquestes —i altres— llengües han de ser objecte “d’especial respecte i protecció”. Doncs ja ho vam veure ahir al Senat.

I aquest és el problema. No Drama. El problema és que Espanya no es reconeix a si mateixa. El problema és que portem 40 anys de democràcia i ni així s’adona el poder de l’Estat que imposar l’Espanya de matriu castellana és una falta de respecte. Imaginen una Espanya en què totes les llengües espanyoles fossin oficials a tot Espanya? Imaginen un Congrés dels Diputats amb debats en castellà, català, gallec i euskera? I en occità, aragonès i asturlleonès? I imaginen uns mitjans de comunicació amb aquesta pluralitat i riquesa lingüística? Oi que seria molt diferent tot? Doncs no és així. El castellà s’imposa i el català s’ha de protegir. Sí, amb TV3 entre altres instruments. Però sense ser uns talibans i sense equivocar —o limitar— el debat.

Diumenge va fer 10 anys de la retallada de l’Estatut. Negociat i aprovat per àmplia majoria al Parlament de Catalunya. Negociat i aprovat al Congrés i al Senat d’Espanya. Votat i aprovat pel poble de Catalunya, segons diu la Constitució espanyola. I, malgrat tot, retallat per un Tribunal Constitucional amb quatre magistrats amb el mandat caducat, un de recusat i fins i tot un de mort. L’independentisme no va néixer aquell dia. Però aquest episodi explica motius que correm el risc d’oblidar. Com els explica l’episodi del Senat. Es tracta, massa vegades, d’una simple qüestió de dignitat.