Hi ha un compte d’Instagram que es diu un-saludo-a-todos (sí, escrit així), que recull fets de la vida quotidiana i els ridiculitza amb un “un saludo” final. Per exemple. “A los que llevan jerséis navideños... un saludo”. O “a los que comen mandarinas en el trabajo... un saludo”. O “a los que dicen amore... un saludo”. Bé, hi podeu entrar i trieu la preferida. L’última, penjada ahir, diu “a los que ponen la chimenea virtual... un saludo”. Sí, noi. Aquests dies de teletreball, per exemple, prenc el cafè en un bar on hi ha una tele amb una llar de foc. I me la miro encuriosit com si fos un homo erectus, abans de connectar, per XDSI, amb el Jordi Basté, que és a 30 quilòmetre de distància, o de fer una reunió via Zoom amb algú altre que és a 600 quilòmetres.
Anem perdent aquell plaer ancestral que consisteix a seure davant del foc i anar mirant les flames hipnòticament. I ens allunyem del que som en realitat
Després de la videotrucada, el que faltava per al duro era la videocalefacció. M’encanten les llars de foc de veritat, les que tenen paviment de pedra i gairebé t’hi pots posar a dins. Ara que parlem tant de bombolles familiars, la llar de foc n’era el centre, amb la gent gran asseguda als escons —aquells bancs de fusta amb respatller— i els joves a les banquetes, amb una olla ennegrida penjada sobre el foc. És el domini del foc el que ens ha portat fins aquí com a espècie humana, no pas la vitroceràmica. Una vida familiar al voltant del foc que encara és possible, perquè queden cases de pagès, però que està en perill d’extinció per molt que ara es digui que la pandèmia i el teletreball comportaran un èxode cap als pobles. Bàsicament perquè a les masies hi obren restaurants. O acaben sent de rics amb mal gust i sense avis als escons. O acaben en runes. A Matadepera, per exemple, el mas de can Robert, sota el Cingle dels Cavalls, punt de partida per pujar a la Mola, cau a trossos. Hi va viure uns mesos el poeta Joan Salvat-Papasseit per mirar de recuperar-se de la tuberculosi (de la qual va morir, com Orwell, Kafka o Txékhov), amb el suport de l’empresari terrassenc Emili Badiella, a qui li va dedicar el poema Nadal, potser inspirat en aquella casa, com potser ho està el poema La casa que vull, versionada per Lluís Llach. Després hi van rodar l’spaghetti western Prima ti perdono... poi t’ammazzo. Però aquesta és una altra història. El cas és que la casa cau a trossos i el rastre de Papasseit es perdrà com llàgrimes en la pluja, però a qui li importa? I no, no calia tenir una masia per tenir llar de foc. N’hi havia a totes les cases. Segur que a cal Macià també, una de les més antigues i amb història del poble, ara arranada, com molts altres casals del nucli antic. Els que facin l’èxode de la ciutat a l’idíl·lic món rural trobaran pobles formats per pisos i a les masies hi aniran a sopar, perquè totes seran restaurants. I sí, ja sé que un pis pot tenir llar de foc. Però no l’encendran perquè fa pols i tampoc sé si Greta Thunberg ho troba sostenible. I anem perdent aquell plaer ancestral que consisteix a seure davant del foc i anar mirant les flames hipnòticament. I ens allunyem del que som en realitat.
I mira que ens aniria bé una llar de foc ara, perquè, vista l’evolució de la pandèmia, i com que aquí, només cal veure el trànsit, ja no teletreballa ni Déu (bé, Déu sempre ha teletreballat, però no necessita Zoom), ho tornaran a tancar tot i per Nadal, cada ovella al seu corral. Però no patiu, ens mirarem la videocalefacció i anirem empitjorant la vista. Com qui signa. Que abans del confinament es podia mirar la pantalla de l’ordinador on ajunta aquestes lletres sense ulleres. Ara ja no. Però potser també és l’edat.