Que els advocats dels presos polítics ―que no polítics presos, perquè Jordi Cuixart no és polític, a veure si ho entenem d’una vegada― s’han convertit en estrelles mediàtiques és una obvietat. I una obvietat inevitable. Andreu Van den Eynde, Jordi Pina, Marina Roig, Benet Salellas i companyia s’han fet habituals en els mitjans de comunicació i, segurament degut a aquesta presència, han sigut també víctimes de les crítiques. Advocats mediàtics, defensa política i bla, bla, bla. Però hi ha un advocat que escapa a aquesta crítica i que desperta una mena de fascinació en alguns perquè “fa una defensa tècnica”, com si els altres no sabessin de dret penal. “Si jo tingués un problema, cridaria Melero”, diuen. “Ell sí que sap a qui s’enfronta”, diu un altre. “Li parla al Marchena”, afegeixen. Clar, com que Melero no és independentista ―jo no sé si els altres ho són, més enllà de Benet Salellas, que ha estat polític―, doncs es diu que fa una defensa tècnica, perquè, com si no pot defensar Quim Forn? Com que diu que tot allò de la DUI va ser un fake, doncs fa una defensa tècnica. I és aplaudit i es diu que per fi algú ha explicat què va passar a l’octubre a Catalunya.

Jo vull una societat, espanyola i catalana, en què ens discutim per tot i no només per Wiliam Faulkner

Doncs miri, no. Primer, perquè el que va passar a Catalunya va ser molt més complex que dir que no es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Jurídicament és així. Políticament, l’explicació és més complicada. I té a veure, per exemple, amb el risc de violència. Com ja es va dir i ara s’oblida perquè anem a toc de declaració. Però el que m’interessa avui no és això; el que vull destacar és que Melero, amics, també fa política. I la fa, per exemple, quan diu, a manera de conclusió, que ell només espera “una Espanya on només ens discutim per William Faulkner”, citant la pel·lícula Amanece que no es poco. Doncs bé, això també és política. Perquè quan Don Andreu diu al tribunal que pot ajudar a resoldre el conflicte tornant la pilota a la política, fa política. Però quan Melero diu que aspira a una Espanya en què només ens discutim per Wiliam Faulkner com al poble d’Amanece que no es poco, també fa política. La contrària, concretament. Perquè l’Espanya que dibuixa José Luis Cuerda és l’Espanya dels anys vuitanta, l’Espanya del bipartidisme, l’Espanya de les autonomies, l’Espanya a les portes dels jocs del 92 i de l’Expo de Sevilla, l’Espanya que en 10 anys no la coneixia ni la mare que la va parir. Però aquesta Espanya ja no existeix. Voler tornar a aquella Espanya no pot ser i a més a més és impossible. Perquè han passat moltes coses des d’aleshores i no es poden obviar. Tornar a l’Espanya posterior als 40 anys de pau sobre el silenci imposat és impossible. Tornar a l’Espanya del miratge de la Transició idíl·lica és impossible.

Doncs miri, no. Jo no vull una Espanya en què només ens discutim per William Faulkner. Jo vull una Espanya en què ens discutim per tot. I no cal dir que també Catalunya ha de ser això. Què és, si no, una nació? Un plebiscit diari. Un plebiscit diari a les ràdios, a les teles, a Twitter, al bar, als parlaments. Una Espanya on tot es pugui discutir, inclosa la seva unitat. Una Espanya en què la protesta no es castigui amb delicte de rebel·lió. Una Espanya on tot es pugui qüestionar, inclosa la monarquia. Jo vull una societat, espanyola i catalana, en què ens discutim per tot i no només per Wiliam Faulkner. Perquè si només ens discutim per William Faulkner, tornaríem a la societat dels sepulcres emblanquinats, que per fora són bonics i per dins estan plens d’ossos i impureses i on es van reduint els drets i les llibertats. Així que, miri, no. Melero també fa política. I ben fet que fa.