En l’època d’esplendor i glòria del procés, quan a cada poble de Catalunya, dia sí, dia també, hi havia xerrades sobre el full de ruta, el referèndum i la independència; els polítics i membres de les entitats sobiranistes, es trobaven amb un públic majoritàriament entregat a la causa i amb moltes preguntes per fer. Preguntes que no sempre es contestaven. Però, els ciutadans, que eren la benzina de tot allò, es conformaven pensant —perquè així els ho deien moltes vegades— que no es podia explicar tot. La gent, escric, ha sigut el motor del procés. És qui va empènyer partits i entitats a anar fins al final. Ara es veu més clar. Era, en termes econòmics, l’incentiu. Perquè, en democràcia, l’incentiu de fer les coses que la gent vol, són els vots, com en l’economia has de fer productes que la gent et vulgui comprar. O que necessiti. Però això ja és una altra cosa.

El cas és que, després de l’agost més avorrit políticament de la última dècada, que ens ha fet tornar a l’època en que les seccions de política dels mitjans, haurien pogut fer perfectament el mes de vacances, al setembre arriba la diada. I, fins i tot aquest any, torna l’activitat capilar. No es fan totes les xerrades hagudes i per haver del moment àlgid del procés, però encara en cau alguna. I ara, els veïns, que potser han canviat les paradetes de l’ANC per les del Consell per la República, continuen tenint moltes preguntes. Però ara sí que volen respostes. Els independentistes estan frustrats i emprenyats. I se senten enganyats. Pels seus. Però no tiren la tovallola, malgrat que ara tothom els diu que això ja no va de somriures, sinó de repressió. Que si es vol la independència, hi haurà més repressió. Més presos, més exiliats, més perseguits econòmicament. I mediàticament. O, com a mínim, que hi haurà conflicte. Perquè, si no hi ha conflicte, quin serà l’incentiu —tornem als termes econòmics— del govern espanyol de torn o de l’Estat en el seu conjunt, per negociar i pactar res?

I aquí és on anem a petar a la taula de diàleg que impulsa, principalment, ERC. I on patiran els republicans. No sé si electoralment, però sí en el debat públic. Quin incentiu té ara Pedro Sánchez per cedir res? Uns pressupostos valen un referèndum? Fins i tot, un govern val un referèndum? No ho crec. L’indult haurà sigut forçat per Europa, com es diu. Però l’indult, a qui més beneficia és a Sánchez, perquè desinfla el conflicte. I aquí anem a parar també a la decisió d’ajornar la reforma del delicte de sedició i rebel·lió. A qui més interessava en el fons era a Sánchez. Menys conflicte, menys incentiu per l’Estat i el govern a cedir res. Perquè l’ajorna, doncs, el PSOE? Pot ser que, de moment, ja en tingui prou amb la desinflamació actual i no vulguin perdre vots per una altra banda. També pot ser que, contactat Puigdemont (perquè no em puc imaginar que ningú hi tingui una via d’accés), es negui a acollir-se a aquesta solució a canvi de res. I, aleshores, no hi ha incentiu per aplicar-la. Perquè, parlant d’incentius, Puigdemont —i Toni Comín i Clara Ponsatí— són conscients que sense conflicte (i l’exili és conflicte, i si no per què el Papa de Roma encara parla de Catalunya), Espanya no es mourà. D’aquí la decepció de Clara Ponsatí amb el Consell per la República. I d’aquí que Puigdemont insisteixi en que cal seguir marcant la intensitat del procés.