Si traiem de l’equació la “trampa del Fairy”, consistent a abocar detergent perquè els policies patinessin i els nens i avis els poguessin clavar puntades de peu al cap. Si traiem de l’equació la “proporcionalitat exquisida” de policies i guàrdies civils, que tots recordem de manera entranyable. Si traiem aquestes coses (que ja és treure), José Antonio Nieto, Enric Millo i Diego Pérez de los Cobos tenen raó. Sobretot Enric Millo.

No s’espantin. Quan l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya (i exmilitant d’Unió Democràtica i exaspirant a entrar a ERC) explica que milers de ciutadans es van llevar a les cinc del matí de l’1 d’octubre o van dormir directament a les escoles amb els seus sacs, des del divendres 29 de setembre fins al matí de l’1 d’octubre, tenen raó. Va ser així.

Quan s’exclamen (on s’és vist) que milers de ciutadans van anar a protegir les urnes (i les havien protegit abans, i ho van fer després, a casa seva) tenien raó. Quan diuen que existien els Comitès de Defensa del Referèndum, tenen raó. Quan diuen que a cada barri i a cada poble s’organitzaven en grups de WhatsApp, tenen raó. Quan expliquen, fent-se els sorpresos, que eren gent de les associacions de mares i pares de les escoles, tenen raó. Ho eren. I dels amics dels gegants, dels amics del teatre, dels castellers, de les associacions de veïns, dels clubs de futbol, de bàsquet o de rugby, de les emissores municipals, dels casals d’avis, dels amics del raïm, els clubs de lectura, la banda municipal, els bombers voluntaris, els clubs de billar, el club d’escacs, la coral, els escoltes, el col·lectiu d’art, les associacions de dones, les germandats, els grallers, els cantants d’havaneres, la penya del Barça o les associacions de caçadors. Tenen raó. Va ser així.

L’1 d’octubre és tota aquesta gent que supleix o complementa a l’administració perquè decideix que vol votar el seu futur 

I, de fet, aquest fet, que alguns ridiculitzen i a altres serveix per fer-se els ofesos, és el seu gran drama. Catalunya ha desenvolupat una societat civil molt potent. No cal que posi exemples. A nivell nacional i a cada poble i ciutat de Catalunya. I aquesta societat civil tan potent s’ha desenvolupat, justament, per falta d’Estat, per la llunyania d’un Estat o per tenir un Estat en contra. Tant se val.

Aquesta autoorganització, que va des de les entitats referides a la col·laboració público-privada que vam veure amb tota la seva potència a partir de la recuperació de l’autogovern i amb el pujolisme, és la que a partir d’un cert moment permet que entitats com l’Associació Nacional Catalana aconseguissin una capil·laritat tan potent com les que van aconseguir en un temps rècord o que Òmnium, que ja existia, multipliqués la seva potencialitat. Perquè eren la mateixa gent que ja estava autorganitzada prèviament abans de l’1 d’octubre.

I l’1 d’octubre és això. No va ser un referèndum, però va ser més que un referèndum. L’1 d’octubre és tota aquesta gent que supleix o complementa a l’administració perquè decideix que vol votar el seu futur i que les amenaces de l’Estat, incloses les de la força, no són admissibles. I tota aquesta gent és la que va fer un gran acte de desobediència civil, que ha de tenir cabuda en una democràcia. L’1 d’octubre va ser això i això és molt més important que un referèndum. I per l’Estat és molt més preocupant. Perquè aquesta gent continua allà. I el que van fer, s’ha de reivindicar i no treure importància a l’1-O.

I tot això no vol dir que la “conllevancia” orteguiana sigui l'única solució. La solució continua pendent. Ha de ser política. I no hi pot ser si no es té en compte l’1 d’octubre i els grups de WhatsApp que el van fer possible.