Slavoj Zizek, el rocker del pensament de Ljubljana, té uns quants acudits repartits per la seva obra i recollits en un llibre. Com aquest:
Tres russos que comparteixen la mateixa cel·la a la presó de Lubianka han estat condemnats per delictes polítics. Quan es coneixen, el primer diu: "Em van condemnar a cinc anys per oposar-me a Popov". El segon diu: "Ah, aleshores la línia del partit ha canviat, perquè a mi em van condemnar a deu anys per sonar suport a Popov". Al final, el tercer diu: "A mi m’han condemnat a cadena perpètua, perquè jo soc Popov".
Acudit que es podrien aplicar els partits independentistes sobre si han d’anar o no han d’anar a les reunions dels organismes multilaterals. Només per posar un exemple.. O els ciutadans multats per un estat d’alarma inconstitucional. O els qui ja s’han perdut amb la gimcana de les mesures anticovid.
A Vox, i als negacionistes de la vacuna o de la crisi climàtica, els aniria molt bé el vell acudit sobre un tipus que ha perdut la clau i la busca sota la farola:
Quan li pregunten on l’ha perdut, admet que ha estat en un racó sense llum. "Aleshores, per què la busca sota la farola?". "Perquè la visibilitat és molt millor". En el populisme sempre hi ha alguna cosa semblant a aquest truc. Busca les causes dels problemes en els jueus (o en el col·lectiu que vulgueu), perquè aquests són més visibles que els processos socials complexos.
Als qui els costa admetre que Espanya té tics de democràcia de poca intensitat, es podrien aprendre aquest acudit que circulava a l’antiga República Democràtica Alemanya:
(Ah, per cert. Si mai us heu preguntat d’on surten els acudits, diuen, diuen, diuen, que la policia secreta d’Europa de l’Est era especialista en fer-ne circular en contra del règim. Li donen a la gent una manera tolerable de desfogar-se.)
Un obrer aconsegueix feina a Sibèria. Sabent que el seu correu serà llegit pels censors, diu als seus amics: "Acordem un codi en clau. Si us arriba una carta meva escrita en tinta blava normal, el que explica és cert; si està escrita en vermell, és fals". Al cap d’un mes, als seus amics els arriba la primera carta, escrita en tinta blava: “Aquí tot és meravellós: les botigues estan plenes, els menjar és abundant, els apartaments són grans i amb bona calefacció, als cinemes passen pel·lícules d’Occident i hi ha moltes noies guapes disposades a tenir un afer romàntic. L'única cosa que no es pot aconseguir és tinta vermella”.
Clar que, si hi pensem, el podríem aplicar a tots els aficionats a explicar cada dia a Instagram com de meravellosa és la seva vida i, especialment, les seves vacances. Potser és que no troben tinta vermella.
I ara que s’ha posat de moda la salut mental gràcies a Simon Biles (que, sí, estava lesionada, però no del turmell), un acudit que tant és una crítica al psicoanàlisi com un retrat de la cruesa i la seriositat de les pors i de les angoixes. El de l’home que va al psiquiatra perquè es creu un gra de blat de moro. Un cop acabades les sessions, el psiquiatra li pregunta si encara s’ho pensa. "No", contesta el pacient. "Doncs ja està curat". Surt de la consulta i torna a entrar, atemorit. “Allà a fora hi ha una gallina!”, diu. “Però vostè no és un gra de blat de moro!”, contesta el doctor. “Jo ho sé, però, i la gallina, ho sap?”.