El món acadèmic està dividit entre els que preveuen que després de la pandèmia esclataran moltes revoltes socials i els que aposten per una repetició dels feliços anys vint. I, segurament, com sempre, la realitat serà un terme mitjà. Un món on els qui han mantingut el poder adquisitiu i, fins i tot, han estalviat després de tants mesos a casa, es llançaran a un carpe diem permanent. I on els qui han perdut la feina i no han estat compensats pels governs protagonitzaran protestes i revoltes. És la història de la humanitat.
A Catalunya tenim un govern que ha passat de prometre la independència com a MacGuffin a prometre la felicitat. Pere Aragonès, el millennial d’esquerres amb ànima convergent, si fem una síntesi de les descripcions que se’n fan, s’ha fet un fart de prometre treballar per la felicitat de tothom per activa per passiva i per perifràstica. Fe-feli-felicitat. No és una mala idea, sigui d’ell o d’algun spin doctor, perquè seduir sempre ha estat una millor recepta política que transmetre vinagre. I encara que no sapiguem en què consisteix la felicitat per la qual promet treballar, no ho té tant malament com sembla. Tenint en compte que venim de la pitjor pandèmia que ha viscut la humanitat en un segle, que la gestió que n’han fet les administracions és francament millorable i que, a Catalunya, hi hem sumat també el malestar dels uns pel procés d’independència i la ressaca dels altres per la repressió políca, judicial i econòmica. Tenint en compte els precedents, no sembla difícil anar a millor i sortir un dia en roda de premsa dient que el treball per aconseguir la felicitat dels catalans ha tingut èxit. De fet, el govern ja està repartint petites píndoles de felicitat en forma de vacuna.
La primavera, les vacunes, les perspectives econòmiques i més estabilitat política no són una mala fórmula per preveure una mica més de felicitat
No cal ser filòsof ni sociòleg ni politòleg per deduir que a la política, com a la vida, o a l’esport mateix, tot és qüestió d’expectatives. I, tenint en compte que la negociació del govern va ser de vergonya aliena i que veníem del pitjor executiu de la història, l’expectativa del nou Govern és tan baixa que no costarà gaire superar-la, sobretot tenint en compte que els perfils dels consellers triats són prou sòlids, i que, ara sí, tot anirà bé, o almenys anirà millor. I, a més, qualsevol tertulià sap que l’oponent et fa créixer o et converteix en pitjor del que ets, en funció de la seva qualitat. Passa a les tertúlies, a les entrevistes polítiques i al futbol. I Salvador Illa té més nivell que Inés Arrimadas, que només es dedicava a regar el camp i a fer faltes que fregaven la legalitat. Illa jugarà, farà de cap de l’oposició, per fi, i tindrà un govern a l’ombra que obligarà l’executiu a ser millor.
Així que sí, la primavera, les vacunes, les perspectives econòmiques i més estabilitat política no són una mala fórmula per preveure una mica més de felicitat, cosa que, per molt naïf que sembli, ja van reivindicar com a dret a recerca els pares fundadors dels Estats Units i Iniciativa per Catalunya. I tothom es va riure del pobre Joan Saura.
En qualsevol cas, com que Espanya surt als índexs que es fan per mesurar la felicitat, però Catalunya no, Aragonès sempre podrà dir que ha complert l’objectiu. Mesurar-ho a escala internacional, encara que sigui amb barems discutibles, no es podrà fer fins que Catalunya, a més de ser un territori de gent feliç, sigui independent. Però aquesta és una altra història. Amb poques expectatives també.