Si us fixeu en les imatges del Consell de Ministres, veureu que darrere de Pedro Sánchez hi ha un quadre a mig camí entre el taller d’un artista i les parets de les coves rupestres. Les reunions del president espanyol amb el seu equip han hagut de canviar de sala per mantenir les distàncies socials que marca el coronavirus i ara es fan a l’antic Saló de Tapissos de la Moncloa, abans dedicat a recepcions i rodes de premsa. Els entesos diuen que és una pintura matèrica. És a dir, obra abstracta feta amb materials aliens al pigment com sorra, ferralla, fusta, vidre o guix. Un corrent situat dins l’informalisme europeu en què va excel·lir Antoni Tàpies. Que el quadre és un taller d’un artista ho confirma el títol: L’atelier aux sculptures. És, efectivament, una obra de Miquel Barceló pintada el 1993 a París que, l’any 2000, va ser adquirida pel Reina Sofia.  

Doncs bé, després d’uns quants mesos d’exposició permanent al gabinet del PSOE i Podem, l’artista mallorquí ha dit que no li agrada gens veure’l allà. Ho ha explicat a Josep Massot a El Pais. “Estic molt enfadat. Jo no tinc tele, però els meus amics no paren d’enviar-me fotos. No és el seu lloc. M’agradaria que estigués al museu. El meu quadre no està fet per estar de fons d’un senyor que li dona l’esquena, ni per passar-lo per la tele. Està fet per viure’l, per estar davant seu, mirant-lo. És gairebé un tros de paret, com a Altamira, amb relleus, sortints i bonys. Vist així, es transforma en un decorat”. L’impacte de les declaracions ha estat tal que el ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, que és un senyor a qui li agrada molt el telèfon —mireu el seu compte de Twitter—, ha hagut de córrer a trucar al geni de Felanitx. No n’ha transcendit res més. Per tant, no sé si el trauran o no.

Si el quadre de Barceló és el seu taller d’escultures mentre estan en procés, quina millor al·legoria per a un govern en plena pandèmia. És com Pedro Sánchez davant de les seves polítiques antipandèmia

Però seria una llàstima. I a aquesta humil opinió m’hi fa arribar el mateix Barceló. A l’entrevista amb Josep Massot diu que “el bon art sempre té una funció social, fins i tot malgrat l'artista mateix. Fins i tot el més onanista, fins i tot el que tingui lepra i no surti mai del taller, acabarà tenint un poder de transformació”. Doncs bé, si el quadre de Barceló és el seu taller d’escultures mentre estan en procés —“algunes estan fetes i altres no les acabaré mai, no existeixen o les vaig destruir”—, quina millor al·legoria per a un govern en plena pandèmia. És com Pedro Sánchez davant de les seves polítiques antipandèmia, quan ha de triar, per exemple, entre el científic i l’empresari. Un món sovint sense ordre ni concert. El caos. Com si Barceló hagués previst el que vindria i Pedro Sánchez també. Com l’obra de Kafka que Barceló il·lustra amb aquarel·les.

També és veritat que hi ha una altra al·legoria més desitjable. L’obra que fa amb Pascal Comelade: la pintura que desapareix. “Pinto la tela molt ràpid, cinc, màxim deu minuts, i ell hi posa música durant la desaparició. M'assec al seu costat per mirar com desapareix, un procés que sol durar una mitja hora. Mai mirem com desapareixen les coses. Ell ho anomena 'evaporació sònica', encara que cada vegada que ho fem, li posa un nom diferent”. Clar que això és desitjable si el que desapareix és el bitxo-virus. És més inquietant si es compleix l’acudit que explica Barceló. Dos planetes que es troben en la immensitat de l'univers. Un d'ells està refredat. “Què tens?”, s'interessa l'altre. “Que he agafat un bitxo”, respon. “Què és?”, s'alarma. “L'Homo sapiens”. I el planeta amic respira tranquil: “Ah, no és res, no et preocupis, durarà poc”.