El president del govern espanyol ―en funcions―, Pedro Sánchez, ha equiparat l’independentisme “més radical” amb l’extrema dreta. El president del Tribunal Suprem espanyol ―en funcions―, Carlos Lesmes, demana mà de ferro per a l’independentisme davant la cúpula de l’exèrcit. El ministre de l’Interior espanyol ―en funcions―, Fernando Grande-Marlaska, no accepta el mal ús de les porres de la seva policia ni de les bales de goma que han fet perdre un ull a quatre ciutadans i no pensa obrir cap investigació. La Guàrdia Civil espanyola aconsegueix que Microsoft bloquegi Tsunami Democràtic qualificant-la d’organització criminal amb finalitats terroristes. La vicepresidenta del govern espanyol ―en funcions―, Carmen Calvo, amenaça Bèlgica amb represàlies per si tomba l’euroordre. El diari de Pedro J. Ramírez, El Español, publica una suposada notícia que diu "Bienvenidos a la Cataluña indepe: profesores que cierran aulas, bomberos que no apagan fuegos" o aquesta altra: "La batalla de dos indepes marroquíes en Cataluña: llegaron en los bajos de un autobús y ahora la queman". O El Mundo titula sobre un dels manifestants detinguts: "El burguesito navegante y otros violentos ‘infiltrados’ que quemaron Barcelona".

Hi ha un menyspreu personal. Hi ha la criminalització d’unes idees. Hi ha la voluntat indissimulada de no voler entendre res

Hi ha un menyspreu personal. Hi ha la criminalització d’unes idees. Hi ha la voluntat indissimulada de no voler entendre res. Hi ha un intent de vergonya aliena de voler mantenir el seu statu quo. El de la dreta que menysprea. El de l’esquerra de la superioritat moral que creu que la Transició va ser el final de la història. I no entrem en part de l’esquerra radical conservadora que quan la protesta no és seva, s’escandalitza més del compte.

Queden pocs vells revolucionaris com Manuel Castells, que entenen que si un estat tanca totes les sortides polítiques i la resposta són els tribunals i la policia, la resposta només pot ser al carrer, amb el risc que en les protestes hi hagi punts de violència, èticament reprovables, diu, políticament contraproduents, afirma, però que cal entendre i no demonitzar. Perquè és pitjor. Perquè són joves que han vist com pegaven els seus avis i ara volen estar a primera línia. I com més els peguin i com més els empresonin, més s’hi tornaran, orfes de polítics a Barcelona i a Madrid. I tot això ho han de reflexionar a Madrid i ho han de reflexionar a Barcelona. Però no és el més important. En les últimes setmanes han aparegut veus anònimes, noms propis i noms i cognoms. Com el d’Ot Bou, estudiant de Relacions Internacionals, per exemple, que ha escrit un article que podeu trobar a les xarxes ―on si no― en què explica que el pactisme ha amagat que Catalunya fa massa dècades que és un país ocupat i que assumir aquesta realitat implica canviar la lluita, el discurs, la cultura política i els líders. I que l'única solució és fer fracassar l’autonomia, que l’autodeterminació pactada és impossible i que les batusses d’aquests dies l’únic que fan és dir la veritat. És molt cru. Perquè també parla d’una Catalunya dividida en dues meitats. I s’hi pot estar d’acord o no, però obliga a escoltar. Perquè podem estar a les portes d’un canvi de paradigma. Els joves politòlegs, com Maria Vidal, han escrit que la idea de manifestar-se sense molestar està sent discutida: “No té sentit manifestar-se si no molestem”. El mateix Jordi Cuixart ha dit des de la presó que només amb manifestacions, els resultats seguiran sent els mateixos. Insisteixo, hi poden estar d’acord o no, però a Barcelona i a Madrid, han (hem) d’escoltar el que diuen.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió Violència Bernat Dedéu