Pep Guardiola és considerat un innovador en el món del futbol. Una de les seves grans decisions va ser recuperar el fals 9, el davanter centre que no ho és i que ningú sap com defensar. Amb el professor Xavier Sala i Martin li vam dedicar un capítol d’Economia en colors i quan li vam preguntar a l’entrenador què és la innovació i ser creatiu, va dir que no ho sabia, que ell el que vol és tocar els collons a l’adversari. És a dir, trobar la fórmula per guanyar. I, sense dir-ho, va fer la millor definició del que és innovar. És més o menys la mateixa resposta que li he escoltat a Ferran Adrià al FAQS. Innovar, per tant, ser creatiu, és trobar la resposta a un problema. Al final, l’economia és això: tenir una idea que vulgui la gent. Sigui un telèfon, que et portin la comanda a casa o que el taxi arribi més ràpid. Trobar l’incentiu amb què funciona el mercat, com el vot és l’incentiu dels polítics.

És evident que, per tenir idees, cal creativitat. I la creativitat no es té sempre concentrant-se molt i anant d’A a B i de B a C. A vegades és el subconscient el que lliga idees que no tenen res a veure entre elles. Les idees fan sexe, es diu. I s’encén la bombeta. Això ho va definir molt bé el psicòleg maltès Edward de Bono. Que ho va teoritzar com a pensament lateral. Hi ha un moment en què l’inconscient posa les idees a lloc i apareix l’eureka, va dir. I va explicar el que ja hem notat. Que aquest fenomen es produeix al llit, a la dutxa o al cotxe, quan no estàs pensant en allò. Ell parlava de tres B: bed, bath, bus.

La innovació no són sempre les esferificacions, ni s’ha de fer només en els sectors tecnològics, ni calen departaments d’R+D+I

Aquesta definició pràctica del que és l’economia la va explicar perfectament l’ex-xef ―com ell es defineix― Lluís Bernils, ahir al matí a Catalunya Ràdio, amb la Laura Rosel. El Lluís va arribar a tenir una estrella Michelin a El Celller de Matadepera. Però tenir una estrella, que relacionem amb la creativitat, no és sinònim que el negoci funcioni. Així que el Lluís i els seus fills, el Riki i el Pau, van haver de solucionar un problema. Ser innovadors, ser creatius. Trobar com atreure gent al restaurant sense perdre qualitat. La seva idea, que no sé si van tenir-la al llit, el cotxe o la dutxa, va ser fer un menú de tapes, que tan de moda estaven, però d’una qualitat superior i a un preu fix assequible, per rejovenir la clientela, a la qual encara li quedava pressupost per al gintònic. Res de l’altre món, però s’ha de fer. Primer problema resolt.

El segon problema, i un altre exemple del que vol dir la creativitat aplicada a l’economia de mercat, va arribar amb la pandèmia. Quan millor anava el negoci, va arribar el confinament i les restriccions a l’hostaleria. Només es podia obrir per oferir menjar per emportar. Un problema la solució al qual va ser recuperar l’antic negoci familiar de fer pollastres a l’ast. De qualitat també, òbviament. I vendre’ls en línia. I que el client els anés a recollir a una hora fixada. Temps d’espera? 25 segons. Ho certifico.

I el tercer problema ha estat com mantenir un personal de qualitat ara que hem descobert que hi ha vida més enllà de la feina. La solució? No agafar taules més enllà de tres quarts de tres al migdia. Ni més enllà de dos quarts de deu a la nit. I tancar a les 12. I que el personal vagi més descansat i no es cremi.

Cal ser un geni per arribar a aquestes reflexions? No. Però em semblen un exemple modèlic, entre altres coses, del que vol dir innovar. Que la innovació no són sempre les esferificacions, ni s’ha de fer només en els sectors tecnològics, ni calen departaments d’R+D+I. I també em semblen un exemple de per què el sector privat funciona millor que l’empresa pública. Però això és una altra història.