Aquest matí he pujat a Can Roure a portar-te dues roses blanques que m’ha donat el Joan. Quan li he dit que eren per a tu, me les ha regalat. I, a més, m’ha donat un gerro i adob. Ja saps que tothom t’estimava molt. Avui no hi havia ningú acampat. Diu el Joan que, ara, fora del cementiri s’hi instal·len autocaravanes. Potser per això hi havia la policia municipal. Si no, ja em diràs a qui vigilaven... O sigui que m’he posat la mascareta, he tret el ram de flors que ja s’havia assecat i l’he llençat a la brossa, he agafat l’escala, m’hi he enfilat, he deixat ben posades tres roses seques i ja tens les dues noves dins del gerro, amb aigua i l’adob. A veure quants dies aguanten amb aquesta calor... Encara he de fer dues coses. Hem de canviar la placa, perquè et van posar malament l’accent del cognom i la data de la teva mort, i tallar els dos xiprers que no et deixen veure bé la Mola... Si això fos Whatsapp, aquí hi hauria d’anar una emoticona que riu... No, no pateixis, no faré cap animalada. Ja sé que, en realitat, tampoc ets allà. Ja em va dir l’Adrià que les mares no marxen mai. Vaig notar la teva abraçada just sortir de l’hospital. Aquestes que ara són il·legals i que avui li he fet a l’Anna perquè els dos ho necessitàvem. I ho veig en les postes de sol. I ho retrata la Irene Solà en un llibre que no sé si et vam posar a l’eBook que encara t’enriquia quan ja no podies passar les pàgines. Segur que ja fas com el cabirol a qui les cames li van seguir “corrent, i corrent i corrent i corrent i corrent i corrent i corrent i corrent”.
Se’n van milers d’històries que mai s’explicaran. Perquè tampoc us hem escoltat prou
Diuen que amb aquest virus hem après que som fràgils. No calia. La fragilitat de la vida va quedar a la intempèrie amb el teu accident, un altre maleït juliol. No hem tornat al pic d’Eina, però hem entès el valor de les coses petites. La immensitat d’una passa, de respirar, de pujar una muntanya. Fes bondat, em deies. Fes bondat. Quanta raó. El Jordi Cuixart, que és el pres polític més pres polític dels presos polítics (és a la presó per convocar una manifestació en una democràcia i les democràcies es distingeixen dels règims autoritaris perquè pots protestar contra el poder), em va dir fa poc: “Haurem de fer algun tipus de reconeixement nacional a la gent gran, que se’ns en va, que és la gent que va pujar aquest país, que ens va asfaltar els carrers, que va lluitar per la democràcia, que s’hi va deixar la pell. Malament d’aquella societat que no sàpiga acomiadar els seus herois amb honors i glòria”.
I té raó. Tu no has tingut Covid, però el confinament salvatge (en nom de la salut!, però per tapar la negligència i la inutilitat) ha sigut una carnisseria per a tothom, però per a la gent gran ja delicada, especialment. Us hem tractat molt malament com a societat i ens hauria de caure la cara de vergonya. Primer amb el discurs de, bah!, és un virus que només afecta la gent gran. Després abandonant milers d’avis a les residències. I encara triant a qui assistir en funció de l’edat. Qualsevol govern plegaria. Qualsevol societat digna, els faria plegar. Però tant us fa. Heu sigut el fonament i àgora de la família. De quan a les cases dels pobles sempre hi havia la porta oberta. Un matriarcat, en realitat, que ha viscut més canvis socials, polítics i econòmics que cap altra generació abans. I els heu encaixat tots. Els de casa i els de fora. Se’n van milers d’històries que mai s’explicaran. Perquè tampoc us hem escoltat prou. Els fills només entenem els pares quan tenim fills. I quan marxeu, perdem l’únic amor incondicional que tenim. M’ho va dir l’Espartac, que ho sap. I la Teresa, que també ho sap, ja m’ha dit que sempre estaré un graó més trist. Marxes, marxeu, amb el mateix silenci i la mateixa dignitat de sempre. Ens quedem nosaltres, que alguna cosa haurem fet malament si hem de viure amb mascareta i escoltant reggaeton.