Existeix l’Espanya de l’aznaridad, l’èxit de la qual ha estat imposar un marc mental i tenir tentacles en allò que anomenem deep state. I existeix l’Espanya que s’ha vist en la cimera “bilateral” entre els governs de les Illes i el País Valencià. De fet, l’acord PSOE-Podem deu molt a l’Acord del Botànic, el pacte entre PSPV-PSOE, Compromís i Podem del 2015, reeditat el 2019. Però també al govern balear hi són el Partit Socialista, Podem i MÉS per Mallorca, d’acord amb Més per Menorca i Gent per Formentera. Això és una realitat, però se’n parla menys.
Ara, Ximo Puig i Francina Armengol s’han reunit per buscar la “unitat d’acció de les dues societats per a contenir la pandèmia i promoure una resposta diferent a la crisi econòmica i social que se n’ha derivat”. I han qüestionat que es parli de perifèria quan Espanya té “7.526 quilòmetres de perímetre de costa”, mentre que l'M-30 “només en té 32”. Per Puig, aquests “territoris bessons” han de ser el cor de l’”Espanya d'Espanyes”. Digueu-li com volgueu. Espanya d’Espanyes, Països Catalans, Corona d’Aragó... Maragall en va dir Euroregió, però era difícil fer res amb Paco Camps i Jaume Matas. Mai sabrem què hagués passat si haguessin coincidit en el temps Maragall, Puig i Armengol. Tot i que m’ho temo. Ara hi tornarem.
El cas és que Puig i Armengol advoquen pel federalisme. Perquè “el País Valencià i les Illes no som només una terra per anar de vacances”. Cert. Tot i que la indústria del turisme modela les dues economies, com ho fa amb la catalana. Amb qui comparteixen el mal del centralisme, que inclou el dúmping fiscal i l’infrafinançament i les infraestructures deficients, com el corredor mediterrani.
S’imaginen què passaria si es fes una cimera de part dels Països Catalans? Què haguessin dit a Madrid i què haguessin dit a València?
Aleshores, la pregunta és: per què no hi era Catalunya en aquesta cimera? La resposta és que ara el govern català té una altra aposta. D’acord. Però, com veiem, sí que hi ha problemes compartits. Preguntem-nos, doncs, es pot arrribar a fer una cimera entre Catalunya, el País Valencià i les Illes que dibuixi una Espanya federal o confederal? La resposta és pessimista. De la trobada bilateral se n’ha parlat poc a Catalunya. I s’ha critica poc a Madrid. Però s’imaginen què passaria si es fes una cimera de part dels Països Catalans? Què haguessin dit a Madrid i què haguessin dit a València? Perquè, ni amb Puig, la Generalitat Valenciana és a l’Institut Ramon Llull.
Catalunya és el problema. Puig mateix va dir a la cimera que tant a València com a Palma hi ha una Llotja, un carrer dels Cavallers i un carrer de Ramon Llull. I a Barcelona, amic. “Tot això agermana aquestes terres bessones que avui reforcen una aliança bilateral, un nou espai de cooperació dins l’estat espanyol.” S’imaginen que hagués parlat de trigèmins? No. Perquè Catalunya era l’elefant a l’habitació.
De fet, és l’elefant a l’habitació d’Espanya. A Espanya no li preocupa ni el País Valencià ni les Illes. Ni Euskadi. La Disposició transitòria quarta és una de les nou que hi ha a la Constitució. Estableix el mecanisme de possible unió de Navarra amb el País Basc. És l'únic cas que es planteja, perquè l’article 145.1 prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Espanya podria tenir mil fórmules d’organització i, al contrari del que es diu, ja és un estat assimètric. Hi ha mil solucions. Però, ah, tot sempre topa amb Catalunya. Ah, i amb una línia vermella: la “solidaridad” de l’article 2, que tots ja hem après què vol dir.