Itàlia, el país de la dolce vita, tancada. Els vols entre Europa i els Estats Units, suspesos. L’NBA, en pausa.
Marroc suspèn els vaixells amb Espanya.
Els Reis d’Espanya fent-se fer la prova d’un virus amb corona. La ultradreta, confinada. El Congrés dels Diputats, tancat. El govern espanyol, en estat d’excepció pel positiu de la ministra Irene Montero i la quarantena del vicepresident Pablo Iglesias. Les eleccions a Euskadi i Galícia, en l’aire. L’alcaldessa de Barcelona, a casa. El Reial Madrid, fora de joc. La Lliga, aturada. Escoles, instituts i universitats, tancats. Els teatres, amb el teló abaixat. L’Ibex, amb la pitjor caiguda de la seva història. La Sagrada Família, amb les obres aturades. La Moreneta, vallada. El Camp Nou, buit. Els supermercats, plens d’histèria. Salutacions a distància. Teletreball. Milions extres per evitar el col·lapse sanitari.
Vivim en una distòpia. En una situació irreal.
Però la irrealitat, o la realitat màgica, i la velocitat a la qual passa tot, mesura excepcional rere mesura excepcional, tampoc ens ha de fer perdre la capacitat de raonar. A la Xina, un simple decret serveix per confinar 60 milions de persones i restringir la llibertat de moviments i activitats. En els estats democràtics la garantia de les llibertats individuals és incompatible amb mesures com l’aïllament forçós o començar a suspendre reunions, per molt multitudinàries que siguin, o prohibir desplaçaments. No n’hi ha prou amb els poders ordinaris d’un govern, cal recórrer a les mesures extraordinàries. Potser per això s’han anat prenent mesures a tongades i amb la punteta. No tanquem el país, però com si ho féssim. Demanen paciència, però que ningú s’enfadi molt. Que ningú es mogui, però no ho prohibim.
Si l’important és la salut dels ciutadans, especialment dels més grans i més vulnerables, es prenen les decisions que calguin, siguin impopulars o no, sigui aïllar Madrid, suspendre les Falles, o decretar l’estat d’alarma. La resta és marejar el personal
No dic que no estigui bé fer-ho així. No dic que no s’hagi d’apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans. Però, escolti, si realment hi ha en risc la vida dels més vulnerables o la viabilitat del sistema de salut, per què no es decreta l’estat d’alarma? La llei antitabac no apel·la a la responsabilitat del fumador, la llei antitabac prohibeix fumar. Ahir Pedro Sánchez va fer una roda de premsa sense periodistes pel contagi d’Irene Montero (cosa que demostra l’excepcionalitat del moment) i, en lloc d’aprovar l’estat d’alarma, va delegar en la “disciplina dels ciutadans”. Home. No sé si es tracta que els ciutadans siguin disciplinats. Si realment les mesures són tan necessàries (i ens han dit que ho són), per què no aproven l’estat d’alarma? Si està molt clar. Article 116 de la Constitució, desenvolupada a la llei orgànica del 1981. Diu clarament que s’aplica en casos de “crisis sanitarias, tales como epidemias y situaciones de contaminación graves”. Val per exactament dues setmanes, el temps d’aïllament que se’ns demana. Això sí, l’ha d’aprovar el Consell de Ministres, no les comunitats autònomes que ara estan decidint tancar escoles i teatres.
Si el govern espanyol ha de “limitar la circulación o permanencia de personas (...) en horas y lugares determinados” ―cosa que ja s’ha decidit― o “intervenir y ocupar transitoriamente industrias, fábricas, talleres, explotaciones o locales de cualquier naturaleza”, com pot passar amb els hospitals. Així com “limitar o racionar el uso de servicios o el consumo de artículos de primera necesidad”, com passarà si seguim esgotant el paper de vàter. O “impartir las órdenes necesarias para asegurar el abastecimiento de los mercados y el funcionamiento de los servicios”. Si ha de fer tot això, s’ha de decretar l’estat d’alarma. Per molt impopular que sigui.
I una altra cosa. Si el principal focus del contagi és Madrid, amb la meitat de casos, per què no s’aïlla com es va fer amb el nord d’Itàlia? Ximo Puig va dir que suspenia les Falles per la gran quantitat de madrilenys que s’esperaven. 480.000 l’any passat. A Itàlia es van confinar 16 milions de ciutadans, inclosa la capital econòmica del país. Se’ls va restringir el dret a viatjar per contenir el principal focus de la malaltia. Per què no ha passat això amb Madrid? Per què no passa avui que hi ha la diàspora de cada divendres? Si l’important és la salut dels ciutadans, especialment dels més grans i més vulnerables, es prenen les decisions que calguin, siguin impopulars o no, sigui aïllar Madrid, suspendre les Falles, o decretar l’estat d’alarma. La resta és marejar el personal. I si ho fan per no crear alarma, ja l’han creat. No serà que fins i tot enmig d’una epidèmia tothom pateix per la popularitat i els vots?