L’any 2017 Espanya va decidir deixar de fer política amb el seu conflicte amb Catalunya i fiar-ho tot a la repressió juridicolegal. Ara, la sentència del Tribunal Constitucional que avala la llei d’amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats tampoc no tanca el conflicte polític però sí que tanca la repressió iniciada aleshores (o abans, de fet) i ho fa en forma de rectificació: Espanya és obligada, mitjançant la necessitat de noves majories parlamentàries, a esborrar les conseqüències d’aquella acció repressora. Per tant, formalment, ens trobem en una mena de 2017 despullat d’eines repressores on la política torna a donar-se una oportunitat. És a dir que l’amnistia no resol ni de lluny el conflicte, perquè el conflicte no va d’això, però paradoxalment l’amnistia és una condició indispensable per poder-lo abordar amb garanties. No és una resolució, però sí un punt de partida. No suposa una reconciliació, però sí una rectificació. No resol el conflicte, però fa possible tornar-lo a plantejar en termes polítics, no judicials.

Durant més d'una dècada el conflicte català ha estat gestionat pel poder judicial amb una clara incapacitat, i fins i tot una voluntat explícita de reduir-lo a una qüestió de desobediència o sedició, allunyant-lo de qualsevol reconeixement com a conflicte polític. L’Estat va optar per una resposta autoritària i punitiva davant del repte sobiranista: primer, menyspreant els intents de pacte (com la proposta de referèndum acordat o la reforma estatutària), i després, activant una maquinària judicial que va derivar en condemnes desproporcionades, exilis forçats, inhabilitacions i una repressió sistèmica.

L'1 d'octubre de 2017 va marcar el punt culminant d’aquesta dinàmica. L’intent d’implantar la independència de manera unilateral no va reeixir, però tampoc va ser una anècdota. Va posar en evidència les dues debilitats estructurals del conflicte: per una banda, la incapacitat (de facto) per culminar la secessió per part de l’independentisme; per l’altra, la incapacitat de l’Estat per gestionar el desafiament amb les eines de la democràcia. El resultat: una gran esquerda en el funcionament institucional d’Espanya, amb vulneracions de drets, persecucions legals i un desprestigi internacional creixent del sistema judicial espanyol.

L’amnistia, en aquest context, no és un perdó ni un acte de generositat. És una rectificació necessària de l’Estat, que reconeix implícitament que la via repressiva ha estat un error. És, també, un gest de realisme: l’alternativa a l’amnistia era un nou embat unilateral, però és recomanable no reprendre aquest camí un cop les barreres judicials hagin desaparegut si no existeixen encara les condicions internes ni internacionals per garantir-ne l’èxit. Mentrestant, s’obre una oportunitat per al diàleg polític que Espanya pot aprofitar o desaprofitar. Aquest diàleg el pot protagonitzar el PSOE o el PP, tant hi fa, però els interlocutors catalans ja no tindran condicionaments judicials o repressius al damunt.

No és una resolució, però sí un punt de partida. No suposa una reconciliació, però sí una rectificació. No resol el conflicte, però fa possible tornar-lo a plantejar en termes polítics, no judicials

L’amnistia no resol, però transforma el marc. Permet, per primera vegada des del 2017, un canvi de fase: l’independentisme ja no ha de dedicar els seus esforços principals a defensar-se als jutjats, ni a buscar mecanismes per protegir els exiliats. Ara pot, si vol i si sap, tornar a pensar políticament. I això implica dues vies: la del diàleg (amb iniciatives com la taula de negociació de Ginebra), i la preparació d’una nova etapa que podria incloure, si no hi ha avenços, el retorn a la unilateralitat, però des d’un marc jurídic i internacional molt diferent.

Aquest retorn no pot ser una simple repetició del 2017. El que s’ha viscut ha de servir per aprendre, per definir millor les condicions de viabilitat, les aliances necessàries i els límits de l’acció institucional. Però l’amnistia, amb totes les seves mancances, facilita que aquest debat torni a ser polític. No serà fàcil, ni ràpid, ni exempt de tensions. Però sí que és una oportunitat.

També cal dir que l’amnistia no implica reconciliació, perquè no hi ha hagut, per part de l’Estat, cap reconeixement formal d’haver-se excedit. Però la seva validació pel Tribunal Constitucional trenca el relat segons el qual tot el que va passar era una simple qüestió de legalitat vulnerada per una part. La mateixa existència de l’amnistia desmunta la ficció del delicte: si l’Estat amnistia és perquè reconeix, si més no tàcitament, que allò que va perseguir com a crim era, en el fons, un conflicte polític. I això, a ulls del dret internacional i de l’opinió pública europea, no és menor.

La pregunta clau ara no és si l’amnistia tanca el conflicte, sinó com l’independentisme vol reobrir-lo. Ho farà amb una proposta pactada, amb un referèndum acordat com a horitzó, o tornarà a les formes unilaterals? O bé combinant ambdós camins simultàniament (que és el que jo proposaria)? Ho farà des de la unitat estratègica o des de la fragmentació? Es deixarà arrossegar pel desànim, la frustració, la impaciència, el cinisme i el purisme? O bé sabrà aprofitar aquest nou escenari per construir una nova majoria política i social a Catalunya que faci inevitable una sortida democràtica?