El Govern de la Generalitat, amb Quim Torra al capdavant, s’ha queixat que l’estat d’alarma ha estat una mena de 155 perquè ha centralitzat competències. I té raó. És un fet objectiu. I els qui ho denuncien —o ho denunciem— no són —o no som— una colla de populistes. L’estat d’alarma, que s’havia d’aplicar, es podia haver executat de manera diferent, sense una sola autoritat competent. De fet, en un estat compost, aquesta autoritat havia d’haver estat el govern de cada autonomia. Òbviament, coordinat amb el govern espanyol i, òbviament, coordinat amb els països de la Unió Europea i, òbviament, amb unes directrius de l’Organització Mundial de la Salut. Però res de tot això ha passat. Espanya ha optat pel centralisme i l’autarquia. I això no és ser terraplanista. Es pot estar a favor de l’estat d’alarma, prioritzar la salut, i alhora criticar com s’ha executat. De la mateixa manera que es pot estar a favor del confinament —o, millor, de la distància física, que no social— i criticar l’autoritarisme amb què s’ha executat, suspenent drets i llibertats que, preservant la salut, s’haguessin pogut mantenir en part. Passats quinze dies de confinament, calia haver previst ja, de manera intel·ligent, punts de fuga com l’esport i la passejada. I dir això no et converteix en negacionista. Una crítica, la dels drets i llibertats, que he trobat molt a faltar en el Govern de la Generalitat i, en especial, en el president Torra. El president no volia l’estat d’alarma perquè li treia competències, però en cap cas ha denunciat la retallada de llibertats algú que s’ha omplert la boca amb aquesta paraula.
El que ha evidenciat el Govern de la Generalitat, i també els mitjans de comunicació, és que Catalunya també és un país centralista. Hi ha un govern i uns mitjans de comunicació que es miren el país des de Barcelona
Però, sobretot, el que ha evidenciat el Govern de la Generalitat, i també els mitjans de comunicació, és que Catalunya també és un país centralista. Hi ha un govern i uns mitjans de comunicació que es miren el país des de Barcelona. És veritat que confonem Espanya amb Madrid. Però també ho és que confonem Catalunya amb Barcelona. Pedro Sánchez hauria d’haver tancat Madrid i evitar que el focus es propagués per tot Espanya. Quim Torra va ser exemplar en confinar la Conca d’Òdena. Però amb això i amb reivindicar les regions sanitàries davant les províncies —on han quedat les vegueries, per cert?— no n’hi ha prou. El gran exemple de centralisme a Espanya va ser la decisió de fer coincidir el permís per passejar a tot Espanya amb el 2 de Mayo. I el gran exemple de centralisme a Catalunya ha sigut avançar la fase 3 a avui per tal que tots els barcelonins puguin marxar escalonadament a les seves segones residències per passar el Sant Joan. Està molt bé. Però també ho hauria estat tenir en compte des del primer dia que no és el mateix viure a Barcelona que viure en pobles on han obligat, sota amenaça de multa, a tenir el mateix confinament que a la capital. I viure a Ullastrell, amics, no és el mateix que viure a l’Eixample. Per les coses dolentes, però també per les coses bones, que no hi han sigut. A Catalunya també han actuat amb el lema “hem entrat junts i en sortirem junts”, que és una falta de respecte per qui no té els serveis i l’oferta d’una gran ciutat, però hauria de tenir, a canvi, altres avantatges.