El documental d’Al-Jazeera Songs of war explica que a la presó de Guantánamo, a Cuba, els militars nord-americans feien servir les cançons de Barri Sèsam per acabar amb els nervis dels detinguts. El pobre compositor Christopher Cerf hi apareix indignat. Però, pel seu consol, no és l’únic que fa música usada per torturar el pres més estoic. Segons la BBC, Metallica és el grup preferit pels marines a l’Iraq. I el country i el rap també s’han pervertit, fins al punt que a un pres li van fer escoltar durant 20 dies una cançó d’Eminem.

Poca broma. Més enllà de la tortura, el mateix Departament de Salut de la Generalitat alerta que el soroll pot causar sordesa, problemes de cor, alteracions del ritme respiratori, menstruals i de la son, deteriorament cognitiu, ansietat, estrès, irritabilitat o afeccions gàstriques. Ja a l’antiga Roma, Sèneca es queixava del soroll que sentia al seu barri. Des del depilador que cridava per atendre clients (fins que el seu crit superava el de la persona a qui li arrencava els pèls de l’aixella) fins als cambrers de les tavernes. I això no ha canviat. Dins de casa sentim la rentadora o el motor de la nevera. A les escales de veïns s’escolten cops de porta, converses, nens cridant i l’ascensor que no para. Per la finestra, en funció de si vivim en una ciutat o un poble, ens arriba el soroll dels cotxes, les motos i les ambulàncies, el tren, una radial, una formigonera, una serra mecànica, un martell pneumàtic o un gos. Sempre hi ha un gos que borda als pobles. I si fugim de casa, pitjor. No hi ha supermercat sense fil musical. Al cinema, els espectadors fan soroll amb les crispetes. Als avions, les instruccions no s’acaben mai. Al tren, la gent parla per telèfon (i escolta música o mira vídeos sense auriculars) i, fins i tot, hem arribat al punt que a la platja o dalt d’una muntanya els banyistes i els excursionistes porten altaveus i escolten (i fan escoltar) reggaeton. I no donaré idees als marines sobre aquest gènere musical, perquè potser, només potser, hi arriben solets.

Schopenhauer deia que la civilització només es completarà el dia que les oïdes estiguin legalment protegides i no es reconegui com un dret pertorbar els altres amb crits, lladrucs i cops de martell

Sèneca no és l’únic que no podia suportar el soroll. Wolfgang Goethe va comprar una casa veïna en ruïnes per estalviar-se el soroll de les obres si la comprava algú altre. Marcel Proust llogava les habitacions del costat de la seva als hotels per no sentir els altres hostes. I diu que Arthur Schopenhauer deia que “la quantitat de soroll que cadascú pot suportar sense incomodar-se, està en relació inversa a la seva intel·ligència”. Cosa que em fa pensar que som una colla d’idiotes i que és el que devia pensar també l’amic Arthur de les seves veïnes, fins al punt que un dia que no callaven, en va tirar una per les escales. 

Schopenhauer deia que la civilització només es completarà el dia que les oïdes estiguin legalment protegides i no es reconegui com un dret pertorbar els altres amb crits, lladrucs i cops de martell. De lleis ja n’hi ha. Però des del punt de vista de l’educació, encara som lluny de la civilització. Bé, excepte a les 10 de la nit. L’únic avantatge del toc de queda és que ara les nits (encara que no he dormit a tots els pobles i ciutats de Catalunya) són més silencioses. La pandèmia és una merda, però si hem de buscar coses positives, aquesta n’és una. Ha fet aflorar el silenci que hi ha sota les ones sonores. El problema és que fa més eixordador un altre soroll. El del nostre mai prou ben ponderat govern i les seves filtracions, acusacions de filtracions, rebequeries i desacords de tota mena, que ja mereixen que després del Dragon Khan ens esforcem a decidir si aquest bipartit és el Shambala, el Tutuki Splash o el Furius Baco. Llocs, on per cert, tothom crida molt.