La sèrie va ser un boom, tot i que la primera emissió va ser discreta. Però va tenir un esclat internacional per la seva ambició. Es tractava d’atracar la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb tot de personatges anàrquics liderats per un Professor amb tots els passos perfectament calculats. I va obtenir la simpatia de molta gent. Durant anys. Però la nova temporada ha caigut en una reiteració de trets, el Professor ha perdut el control per moments i les atracadores més carismàtiques han anat desapareixent. La sèrie ha perdut interès per molt que hi posin Grandola, Vila Morena en lloc de Bella Ciao. No hi ha Revolució dels Clavells, hi ha gent enfadada. I l’atracament al Banc d’Espanya ha perdut sentit. La sèrie, aquest atracament imperfecte que ja és història, s’ha de resoldre, sí, però ja ningú sap com.

La sèrie del procés no és La casa de papel, però, com tot el que s’allarga en excés, ha perdut interès. Ara ja no es tracta de fer la independència amb un somriure. Es tracta d’una avorrida taula de diàleg on el primer dia ja no hi va anar tothom, i que és una cosa menys èpica que proclamar la independència. En un país normal, clar, perquè la declaració de Catalunya en va tenir poca, d’èpica. És cert que negociar un referèndum (no tant una amnistia) no és un mal punt de partida, perquè el referèndum és el que durant molts anys una part majoritària de la societat catalana reivindicava. I, des d’aquest punt de vista, ja és un èxit que s’hi assegui el govern espanyol, encara que sigui per dir que no. Però aquest èxit és, alhora, el problema. El govern espanyol s’asseu a negociar un conflicte polític quan sap que ja no té incentius per cedir. D’aquí que el no ja sigui d’entrada, que no és el mateix que d’entrada no. I d’aquí el missatge a la CUP que ni dos anys, ni potser quatre. Incentius els tenia, en tot cas, el 2017, amb 2 milions de persones al carrer, un referèndum unilateral celebrat i atonyinat i les cancelleries europees mirant Espanya com el mal alumne de sempre a qui ja mires desesperat. Els tenia, fins i tot, amb presos polítics i Europa amb l’ull posat en la justícia espanyola. Però els indults han restat incentius i la pandèmia, no ho oblidem, ha fet la resta.

El govern espanyol s’asseu a negociar un conflicte polític quan sap que ja no té incentius per cedir

S’entén, per tant, la posició dels uns. La de reivindicar com un èxit polític una taula de negociació d’un conflicte polític, com ha reivindicat tanta gent durant tants anys. Però s’entén també la posició dels altres, que pensen que el moment no és l’adequat, perquè la part espanyola no té incentius per cedir res. I potser consideren que aquest incentiu no pot ser cap altre que seguir amb el conflicte, que vol dir enviar els qui van ser presos polítics a la reunió, denunciar que la repressió continua, exiliats inclosos, i incentivar la mobilització al carrer. El problema és que les dues coses són segur que insuficients, però compatibles. Però els dos enemics íntims que governen junts són incapaços de pactar com fer-ho possible, perquè, ara mateix, els que tenen un conflicte polític són ells. I, al final, tots busquen temps que afavoreixi els seus interessos. L’objectiu no és la Fábrica de Moneda, ni el Banc d’Espanya. L’objectiu és assaltar el Banc del Temps.