Terol va inaugurar el setembre del 2005 el Museo de los Amantes, que parla, ningú ho diria, dels amants de Terol. Teruel Existe ha entrat al Congrés dels Diputats i ja ha anunciat que donarà suport a l’enamorament més ràpid de la història, el de Pedro i Pablo, Pablo i Pedro, que es van fer una abraçada que ni Mata Amritanandamayi i que segur que va fer molt feliç Sebastià Serrano. Ja sabíem, gràcies a Xavier Domènech, que Pablo Iglesias besa bé, ara també sabem que és el polític que millor abraça. Segur que tan bé com Sandro Rosell o Joan Laporta, amb efecte incorporat, com li agrada descriure a Sergi Pàmies.

És curiós que l’anterior preacord a què va arribar Sánchez amb un partit també es conegués com el pacte de l’abraçada. O, millor dit, d'El abrazo, una pintura de Juan Genovés que representa els advocats d’Atocha assassinats per l’extrema dreta, situada a la sala Constitucional del Congrés, lloc triat per Sánchez i Albert Rivera el febrer del 2016 per presentar el seu preacord “de progrés i reformista”. És sabut que aquell pacte mai va ser una realitat, i tres anys i mig després les coses han canviat molt. Paradoxalment, a Albert Rivera l’ha liquidat políticament l’extrema dreta que ell mateix ha alimentat amb el seu discurs de l’odi. I a Pedro Sánchez la seva militància li va cridar “con Rivera no” en les eleccions que va guanyar, per primera vegada, a l’abril. No faré cap resum de tot el que ha passat a Espanya i a Catalunya entre El abrazo i l’abraçada perquè tothom ho coneix. Però sí que cal analitzar l’escenari que ha quedat i el que s’obre.

De com Pedro Sánchez sigui capaç de combatre Vox culturalment, assumir part del programa de Podemos i entendre d’una vegada el mapa d’Espanya en dependrà l’èxit de la legislatura

El pacte Sánchez-Iglesias, el sorpasso de Vox a Ciutadans i la victòria independentista a Catalunya, en un Congrés més atomitzat que mai, amb 16 partits, molts d’ells amb la qüestió territorial al frontispici, dibuixen l’escenari de confrontació cultural que s’obre per als propers anys, i que és la mateixa que veiem a bona part d’Europa, però també als Estats Units i al món en general, amb les particularitats hispàniques. Una guerra per l’hegemonia que neix en el mateix moment: la crisi del 2008. I que ha tingut respostes diferents. El populisme de dreta extrema que té en Steve Bannon el principal ideòleg i de la qual ha begut Vox, d’una banda; i la nova esquerra que neix de les places amb la crisi econòmica i que té com un dels principals referents Iannis Varufakis, de l’altra. Al mig, els corrents clàssics del liberalisme i la socialdemocràcia, la crisi dels quals ha propiciat els nous corrents. La fi del bipartidisme entre el PSOE i el PP es deu a això, però també a les particularitats hispàniques, que fan que cada vegada més territoris se sentin agreujats per aquest Madrid polític que ja va dir Pasqual Maragall que se n’havia anat. I, especialment, pel cas de Catalunya, on hi ha la tercera gran hegemonia cultural que està en joc. Eix ideològic i eix nacional. Ideologia i model d’estat.

De com Pedro Sánchez sigui capaç de combatre Vox culturalment, assumir part del programa de Podemos i entendre d’una vegada el mapa d’Espanya en dependrà l’èxit de la legislatura. Però en dependrà molt més que això. En dependrà la convivència i la salut democràtica d’Espanya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió El pacte del seny Elisa Beni