Una setmana més l’incontinent món de la cultura m'ha obligat a sobreviure alimentant-me exclusivament de pel·lícules, discos, llibres i sèries de televisió. Això que jo anomeno treball i els meus amics, envejosos, descriuen com "Que bé vius!". Hores i més hores d'ingesta de seqüències, melodies i paràgrafs condensades en la següent llista de recomanacions.
1. SEQÜÈNCIES
Leonardo DiCaprio immortal
El món es divideix entre els que consideren que Leonardo DiCaprio és un gran actor i els que creuen que no és més que un tipus de cara bonica i escàs talent. En el que no poden discrepar tots dos bàndols és que, després de quatre nominacions fallides a l'Oscar com a millor actor: What's Eating Gilbert Grape? (1994), The Aviator (2005), Blood Diamond (2007) i The Wolf of Wall Street (2014), el seu treball a The Revenant es mereix que el pròxim 28 de febrer li concedeixin d'una punyetera vegada l'estatueta de l'Acadèmia. Ni que sigui perquè a The Revenant el seu personatge, un traficant de pells d'inicis del segle XIX a la conquesta de l'oest nord-americà, sobreviu a una emboscada dels indis, l'atac d'un ós grizzli i que els seus companys d'expedició el deixin tirat i moribund en ple hivern a les escarpades entranyes de Dakota del Nord. No hi ha discussió, a The Revenant DiCaprio es torna immortal.
El 2001 s'anunciava que el productor, director i guionista Akiva Goldsman havia comprat els drets per a l'adaptació de The Revenant: A Novell of Revenge (2002), novel·la, en aquell temps encara inèdita, de Michael Punke, al seu torn inspirada en la història real del paranyer Hugh Glass. Amb Goldsman com a productor, la pel·lícula la dirigiria Park Chan-wook i Samuel L. Jackson seria el seu protagonista. Posteriorment, l'encàrrec va recaure en mans del cineasta John Hillcoat amb Christian Bale en el paper central. El projecte, com tants altres a Hollywood, va acabar oblidat en un calaix polsegós, fins que a l'agost de 2011 el va rescatar Alejandro González Iñárritu. No va ser, però, fins a l’abril de 2014 que el director mexicà va començar el rodatge del film (en condicions extremes a Calgary amb temperatures que van arribar als 30 sota zero) amb Leonardo DiCaprio en el paper principal.
No deixa de ser curiós que un gènere arraconat des de fa anys per la indústria cinematogràfica com el western, hagi ressuscitat en els últims mesos amb dues produccions tan rellevants com The Hateful Eight de Tarantino i aquest The Revenant d'Alejandro González Iñárritu. Dues cintes que, filles de directors amb una personalitat accentuadíssima i intransferible, disten tant en les seves formes com llarga és la distància que separa els keys de Florida dels boscos d'Alaska. De fet, mentre l'autor de Pulp Fiction no té problemes per descriure el seu últim llarg com una pel·li de l'oest, Iñárritu recela de l'etiqueta. I, certament, encara que apareguin traficants de pells, caçadors de fortunes, colons, indis... The Revenant no ve impulsada per aquesta set venjança que resa el títol de la novel·la en la qual s'inspira, necessitat de tornar-s'hi en què se sustenten gairebé tots els westerns, sinó per un extremat esperit de supervivència.
Un cant a l'existència amb aquesta tonalitat pretensiosa i presumptuosa intrínseca en la filmografia de González Iñárritu (ferm candidat a conquerir l'Oscar per segon any consecutiu), però que de tan bella (sublim el treball del director de fotografia, Emmanuel Lubezki), per moments, et vénen ganes de fer-li l'amor.
El renacido
Títol original: The Revenant
Any: 2015
Data d’estrena: 05/02/2016
Durada: 156 min.
País: Estats Units
Director: Alejandro González Iñárritu
Guió: Alejandro González Iñárritu, Mark L. Smith
Fotografia: Emmanuel Lubezki
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Tom Hardy, Will Poulter, Domhnall Gleeson, Paul Anderson
Carol
El 1952 Patricia Highsmith, mare literària de Tom Ripley, publicava amagada rere el pseudònim de Claire Morgan, Carol, una novel·la totalment insòlita per a la seva època per explicar el romanç entre Therese (Rooney Mara), una jove aspirant a fotògrafa que treballa en uns grans magatzems, i Carol (quina classe la de Cati Blanchett!), una dona madura atrapada en un matrimoni en què fa temps que es va difuminar la passió. Amb un discurs visual de ressonàncies clàssiques però pols actual, Todd Haynes porta a la gran pantalla una història que més que una reivindicació del lesbianisme és una oda a l'amor més enllà de gèneres. Al cinema ja! Director: Todd Haynes. Repartiment: Cate Blanchett, Rooney Mara, Sarah Paulson, Kyle Chandler, Jake Lacy.
Reverso
Després de dirigir diversos curtmetratges, l'actor Carlos Martín debuta de llarg amb Reverso, film d'acció de tints foscos que no amaga el seu deute amb pel·lícules com El club de la lluita (1999) de David Fincher o L'última nit (2002) de Spike Lee. Director: Carlos Martín. Repartiment: Elena Ballesteros, Raúl Mérida, Sara Sálamo, Mariana Cordero, Nelson Dante, Iván Hermés.
Informe General II. El nuevo reto de Europa
Quatre dècades després que es preguntés per les claus del trànsit de la dictadura a la democràcia en el seu imprescindible documental Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977), Pere Portabella, un dels directors més rellevants del nostre cinema, lliura la segona part. Una molt notable reflexió sobre la situació política actual a nivell estatal i europeu. Director: Pere Portabella. Repartiment: Itziar González, Ada Colau, Zdenka Badovinac, Jesús Carrillo.
2. DIRECTES
Núria Graham i el mite de la cova
Veu hipnotitzant, Núria Graham va irrompre en escena amb la maqueta First Tracks (2013), treball iniciàtic amb el qual es revelava com una de les propostes més especials de la nostra escena musical.
Reafirmant i expandint el seu talent; la cantautora de Vic debutava de llarg el passat 2015 amb Bird Eyes, delicat exercici de pop en formes etèries que lliscaven entre melodies sedoses i harmonies melancòliques. Sospir perversament innocent, orgasme per les orelles.
En el que es pot entreveure com un viratge en la seva trajectòria, Núria Graham publica aquest mes In The Cave (2016), un EP que ressona molt més cru i directe que les seves composicions pretèrites. Rampells guitarrers, entre els quals sorpèn una corrosiva versió del Toxic de Britney Spears, que ens traslladen a aquella Seattle grunge de mitjans dels 90.
Nova col·lecció de temes que Núria Graham presentarà el proper divendres a la sala Apolo de Barcelona en una vetllada que iniciaran Germà Aire, estimulant trip lisèrgic dels ex Mates Mates Luca Masseroni i Andreu Ribas, donant a conèixer també el seu nou single, Imprigionato (2015 ). Apolo. Nou de la Rambla, 113. Preu: 12 € anticipada, 15 € a la taquilla. Divendres 12, 21h.
BISOS
The Tallest Man on Earth
El Bob Dylan suec torna a visitar Barcelona, aquesta vegada per bolcar sobre l'escenari de la sala Barts el seu nou àlbum, Dark Bird Is Home (2015). Primer disc que Kristian Matsson, l'home més alt sobre la faç de la Terra, enregistra amb la complicitat d'una banda d'acompanyament, àlbum introspectiu versat en històries de desamor i perdudes. El seu particular Blood on The Tracks. Barts. Av. Paral·lel, 62. Preu: Entre 27 i 32 €. Dimarts 9, 20h.
Eleanor Friedberger
Havent exaltat dues setmanes enrere les virtuts de l'últim disc d'Eleanor Friedberger, New View (2016), decàleg de rock dels setanta amb matisos folk, seria inexcusable no recomanar el concert que, sense més teló sonor que la seva veu i la seva guitarra, la cantautora nord-americana oferirà al soterrani de la plaça Reial dimarts que ve. Jamboree. Pl. Reial, 17. Preu: 12 € anticipada, 15 € a la taquilla. Dimarts 9, 21 h.
Festival Xtrarradio
Si ahir van actuar, entre altres, Los Tiki Phantoms i Opatov, avui, en la seva segona i última jornada, el Xtrarradio Festival torna a reunir alguns dels noms més excitants de la nostra escena independent. Un cartell en el qual sobresurten bandes com Nudozurdo, Perro i, molt especialment, els empordanesos Cala Vento. Amb un discurs sonor no molt llunyà al que practiquen Nueva Vulcano o Japandroids, Joan Prim i Aleix Turon van donar la campanada la temporada passada amb el single Unos poco y otros tanto (2015). El proper 26 de febrer publicaran el seu primer i homònim elapé. Jo ja he tingut la sort de poder-lo escoltar. Creieu-me, és la bomba! La [2]. Nou de la Rambla, 111. Preu: 19 € preu únic. Dissabte 6, 20h.
3. CÀPSULES
RihannaAnti
Tidal
El títol del nou treball de Rihanna, Anti (2016), és tota una declaració de principis. La cantant de Barbados es rebel·la... però contra què.
Rihanna va arribar als Estats Units fa poc més de deu anys a la recerca del seu somni americà. Pocs mesos després ja signava el seu primer contracte discogràfic amb Def Jam Recordings, segurament el segell de música negra més influent en les últimes dècades. En 2005 debutava amb Music of the Sun, disc del qual vendria més de dos milions de còpies. Èxit comercial que repetiria amb els posteriors A Girl Like Me (2006), Good Girl Gone Bad (2007) (àlbum que amaga el hit incontestable Umbrella), Rated R (2009), Loud (2010), Talk That Talk (2011) i Unapologetic (201).
Després de guardar quatre anys de silenci, aquesta diva del r&b i el pop propensa als escàndols reapareix amb un àlbum, el vuitè en la seva carrera, que es configura com la seva revolta contra el preestablert. Rihanna vol trencar amb la seva aurèola de executora de supervendes per reivindicar la seva faceta més creativa i experimental. Vaja que, cansada de ser vista com una estrella capritxosa, vol que se l’evoqui com una artista amb talent. Un viatge arriscat que posarà a prova la fidelitat dels seus seguidors i, molt probablement, repercutirà en les vendes del treball (encara que, a hores d’ara, aquesta és una temeritat que es pot permetre).
Mancat de singles potencials, Anti és un indesxifrable calidoscopi sonor. Un puzle inconnex en el qual tant es pot penjar amb espurnes de dancehall a baixes revolucions, llambregades de trap opiàcic, entregar-se a una mena de PBR&B torbador per passar-se al més edulcorat soul pop i rematar la jugada amb una versió del New Person, Same Old Mistakes de Tame Impala, aquí retitulada Same Ol' Mistakes. Al principi us sentireu desconcertats, després us costarà deixar-lo d'escoltar.
Money
Suicide Songs
Bella Union/Pias
Venint de la ciutat de Manchester i havent titulat al seu nou lliurament Suicide Songs (2016), no cal ser un expert en música pop per intuir els aiguamolls sonors pels quals es mouen MONEY. Indie pop crepuscular amb coartada arty per a aquells als quals els agrada rebolcar-se a la recança i l'enyorança. I per als que no, també, que el segon disc dels britànics està molt bé.
Porches
Pool
Matador/Popstock!
Després de tres anys de letargia, Aaron Maine ressuscita el seu projecte Porches. Si aquell ja llunyà Slow Dance in the Cosmos (2013) no passava de ser un correcte expositor d'indie folk en baixa fidelitat, a Pool (2016) es vindiquen com un nom a tenir molt en compte amb 12 talls de pop sintetitzat a tempo pausat i declinació entristida. Com una ressacosa matinada d'estiu lamentant-se per l'amor que has deixat escapar.
De Rosa
Weem
Rock Action
Comptar amb l'aprovació de Mogwai sempre és sinònim de garantia, però poc importa qui t’apadrini quan ets capaç de gravar un disc tan deliciosament deliciós com aquest Weem (2016). Imagineu-vos a uns Death Cab for Cutie tocant música medieval dels Highlands. Així sona, més o menys, el tercer llarg en la nòmina discogràfica d'aquests escocesos.
4. CAPÍTOLS
L’important és participar
Quan per aquí ens referim al nou periodisme solem treure a col·lació noms com Tom Wolfe, Norman Mailer, Truman Capote, Hunter S. Thompson, Gay Talese i, com a molt, Robert Christgau, obviant de la llista a George Plimpton (encara que ell, més que de nou periodisme, qualifiqués això seu de periodisme participatiu), que no només era col·lega de tots ells, sinó que tenia el do de l'escriptura tan o més desenvolupat que els seus companys de generació. Una buit en el nostre coneixement sobre l'obra del que durant anys va ser director de la prestigiosa revista The Paris Review a què l'editorial Contra posa solució publicant aquesta antologia de les seves millors cròniques.
Col·lecció d'articles de lectura addictiva; Plimpton narra les seves particulars epopeies periodístiques amb un estil refinadament senzill, desenfadat però exquisit, una mica destraler però mai perdent les maneres (que per alguna cosa va estudiar a Harvard i Cambridge) i sempre tirant d'ironia per restar-se importància: Mr. Radical Chic, com l'anomenaven pel seu indestructible suport al Partit Demòcrata, no es converteix en coprotagonista del procés informatiu per alimentar un ego mal nodrit, sinó que en el seu cas, l'ús del jo és la via d'expressió d'una personalitat sempre àvida de nous reptes.
Desafiaments posteriorment traslladats al paper que el van portar a pujar a un ring per intercanviar trompades amb un campió del món de boxa, jugar de quaterback en un equip professional de futbol americà, fer de porter en un partit (professional, evidentment) d'hoquei sobre gel, tocar el triangle en una gira de la Filharmònica de Nova York, participar en un western de John Wayne, treballar, enfundat en un vestit rosa, d'home bala... Plimpton no tenia ni punyetera idea de fer cap d'aquestes coses, però la seva fam de vida era molt més poderosa.
Episodis vitals inversemblants aquí completats amb extraordinaris perfils (sempre erigits des d'una anècdota que acaba tornant-se fonamental en la descripció de la personalitat retratada) de figures com el totpoderós representant literari Irving Lazar, Warren Beatty, Norman Mailer, Ernest Hemingway o els seus amics, la família Kennedy. Per cert, encara que en el llibre no ho explica, també va ser un dels homes que van reduir l'assassí de Robert Kennedy. Per alguna cosa era l'home que sempre hi era.
El hombre que estuvo allí. George Plimpton. Contra. Barcelona, 2015. 296 pàgines.
EPÍLEGS
Don Carpenter/Jonathan Lethem
Los viernes en Enrico’s
Sexto Piso
Jonathan Lethem s'encarrega de completar i editar la novel·la pòstuma i inacabada de Don Carpenter, autor de Hard Rain Falling (1966) el llegat del qual llegat, molt justament, s'està revalorant en els últims anys. Descarnat i gens complaent retrat de la generació beat, àcid relat protagonitzat per una galeria de personatges a la recerca de la seva obra culminant.
Jeanette Winterson
El mundo y otros lugares
Lumen
Jeanette Winterson compila 17 relats prèviament publicats en revistes com The New Yorker o Granta. Nena adoptada per una família d'estrictes creences religioses, l'escriptora britànica va trobar en la literatura seu bitllet cap a espais d'emancipació. Aquests contes amb molt d'autobiogràfic (reunits per primer cop en la seva versió original l’any 1998), desvetllen els primers esbossos d'aquesta rúbrica imaginativa, llibertària i rupturista amb la qual ha acabat fonamentat la seva obra literària.
PJ Harvey & Seamus Murphy
El hueco de la mano
Sexto Piso
Amor plutònic de qui això escriu, PJ Harvey és inapel·lablement, indiscutiblement, irrebatiblement i incontestablement la GRAN DAMA DEL ROCK (així, en lletres majúscules) de les últimes dècades. També escultora i actriu ocasional, la cantant britànica trasllada el seu talent al món literari amb aquest meritori poemari. Versos inspirats en els viatges que entre 2011 i 2014 va realitzar a Kosovo, Afganistan i Washington DC acompanyats de la poètica visual dels retrats realitzats pel seu company de passatge, el fotògraf irlandès Seamus Murphy.
5. ESPÒILERS
The People v. OJ Simpson: American Crime Story
Els creadors d'American Horror Story, Ryan Murphy i Brad Falchuk (dos prodigis catòdics que també han signat produccions tan populars com Nip/Tuck, Glee i Scream Queens) reformulen el model de la seva franquícia amb American Crime Story.
Cartografiant un cop més el costat tenebrós de la condició humana, cada temporada de la seva nova obra recrearà la història d'un crim real. Comptant amb la participació d'un elenc de luxe en el qual sobresurten noms com Cuba Gooding Jr., John Travolta, David Schwimmer o Saraha Paulson, el primer lliurament de capítols se centra en el mediàtic judici a OJ Simpson. Una producció de FX que a les Amèriques es va estrenar el passat 2 de febrer.
6. AQUELL DIA
M’estàs mirant a mi?
La història del cinema va donar un gir espectacular a inicis de la dècada dels 70 amb la irrupció d'una de les més talentoses generacions de directors mai hagudes. Se'ls va denominar Movie Brats, un col·lectiu de realitzadors marcat per la seva malaltissa cultura cinèfila de què formaven part, entre altres, William Friedkin, Francis Ford Coppola, Brian De Palma, George Lucas, Steven Spielberg i Martin Scorsese.
Fill d'una família italoamericana, la primera vocació de Scorsese va ser el sacerdoci, però durant la infància havia passat tantes hora al cinema del barri que quan va haver de decidir què volia fer amb la seva vida, va acabar optant per estudiar realització cinematogràfica. Després de dirigir diversos curtmetratges: What's a Nice Girl Like You Doing in a Place Like This? (1963), It's Not Just You, Murray! (1964) i l'aclamat The Big Shave (1967), Scorsese es va presentar de llarg amb Who's That Knocking at My Door (1967), film que protagonitzaria un dels seus actors fetitxes, el seu antic company d'estudis Harvey Keitel. Trigaria un lustre a posar-se darrere la càmera per rodar la seva segona pel·lícula, Boxcar Bertha (1972). Si aquest és un títol menor, tan sols un any més tard signaria la seva primera obra magna, Means Streets (1973). Filmada al ritme de la bruta pulsació a la qual es movia la Nova York de l'època, es tracta d'un treball d'ecos autobiogràfics, homenatge d'un realisme noir als carrers de Little Italy on Scorsese s'havia criat. Aquesta va ser també la primera vegada que va dirigir a un encara desconegut Robert De Niro. Tots dos tornarien a coincidir en el rodatge de Taxi Driver (1976), una pel·lícula sorgida de la ment del guionista Paul Schrader.
Després d'exercir com a crític cinematogràfic en publicacions com LA Weekly Press i Cinema Magazine, Paul Schrader es va passar a l'altre bàndol escrivint el guió de The Yakuza (1975), història que acabaria portant a la pantalla Sydney Pollack amb Robert Mitchum en el paper principal. Va ser llavors quan les coses se li van començar a torçar: un gran projecte en el qual estava treballant es va enfonsar i el seu matrimoni se'n va anar en orris. Deprimit, va passar un mes a l'abisme, donant tombs borratxo i sense rumb fix pels carrers de Nova York o tancat en alguna de les sales de cinema X que havien al carrer 42. Un descens als inferns que va finalitzar quan va haver d’ingressar en un hospital afectat d'una úlcera. Quan va tornar a casa, va convertir aquell malson en un guió. Naixia Travis Bickle, un taxista excombatent de Vietnam, asocial i desequilibrat obsessionat amb salvar les vides de Betsy i Isis, la primera una atractiva dona que treballa al departament de comunicació del candidat presidencial Palestine, la segona, un prostituta de tretze anys. Quan fracassa en la seva comesa, decideix acabar amb els que considera són els seus opressors, Palestine i el proxeneta Sport.
Brian De Palma va ser una de les primeres persones que va llegir el guió, i aquest, impressionat amb la història, no va dubtar a presentar el projecte a Julia i Michael Phillips. El matrimoni de productors, també fascinats amb el relat, es van reunir amb el guionista i li van proposar que el traslladés al cel·luloide no De Palma, sinó Scorsese, al que consideraven molt millor realitzador. Robert De Niro, Jodie Foster, Cybill Shepherd, Harvey Keitel, Albert Brooks, Leonard Harris i Peter Boyle formarien l'elenc d'intèrprets.
Llegendària és la voracitat, obsessió i perfeccionisme amb què De Niro treballa els seus papers, i en aquesta ocasió, per ficar-se en la pell del paranoic Travis Bickle, l'actor es va treure la llicència de conductor de taxi i es va posar a treballar durant diverses setmanes en el torn de nit. En una d'aquestes carreres va recollir a un company de gremi que, en reconèixer-lo, li va dir: "Tu ets actor, no? Així és aquesta professió, un dia et nominen als Oscar i al següent estàs conduint un taxi".
Propens a la improvisació, De Niro, que va realitzar una de les interpretacions més majúscules de la seva carrera, també va patentar algunes de les frases més cèlebres de la pel·lícula. De creació pròpia és, per exemple, l'emblemàtica escena en la qual es col·loca davant del mirall i deixa anar: "A qui mires? M'estàs mirant a mi?".
Al·legoria de la solitud en les grans ciutats, aquest proper dilluns 8 de febrer se celebrarà el 40 aniversari de l'estrena de Taxi Driver. Guanyadora de la Palma d'Or a Cannes i nominada a quatre Oscar dels quals no va guanyar cap (a Estats Units va ser rebuda amb acritud, acusant-la de fer apologia de la violència i convertir al seu desequilibrat protagonista en un heroi), actualment no només està considerada una de les obres referencials de Scorsese, sinó una de les millors pel·lícules de la història del cinema.