Aquest any no he notat com d’altres que érem a les portes de Halloween perquè les pel·lícules de terror són les més habituals, o si més no a mi m’ho semblen, en la programació televisiva de tot l’any. Potser és que a mi no m’agrada el gènere i, per tant, tinc un biaix de percepció, principalment perquè se m’escurça molt l’oferta. Per no veure, no he vist ni un clàssic del cinema de por; tret de l’exorcista i perquè em va agafar, de molt jove, desprevinguda al cinema del poble del costat.

Hollywood és qui més ha contribuït, sense dubte, a aquesta evolució des de la castanyera als fantasmes coberts de sang i fetge. Soc de tradició, però no penso que la tradició estigui per sobre de tot o de res en particular. Cadascú que celebri el que vulgui o com vulgui la festa; i qui no vulgui que no la celebri.

De fet, en aquest cas la barreja que es produeix és ben curiosa: especialment la joventut celebra Halloween, però continuen menjant —i/o fent a casa—, panellets, castanyes i moniatos.  Cosa que em sembla un mix que resol molt bé la cruïlla entre la tradició i la innovació; d’altres festes ho tenen pitjor que aquesta.

La part que té a veure amb el record als difunts és la que queda més tocada amb la revisitació que ha fet el cinema d’aquesta nit negra, tot i que jo, que em quedo amb la castanyada, tampoc el dia de Tots Sants, el celebro a l’ús. No vaig al cementeri, no poso flors. Els meus morts no tenen pas dia fix, i al cementiri només hi vaig als enterraments.

Les pel·lícules de por han fet dels cementiris un lloc molt menys agradable del que acostumen a ser, atès que el que hi ha segur —si més no de dia—, és pau i tranquil·litat. De nit, segurament també, però no hi he anat mai.

També és cert que això del terror és curiós i no a tothom fa por el mateix; a banda de traumes generals generats per les històries que cada cultura ha explicat amb més o menys encert; i en això sí que les pel·lícules han fet contribucions memorables d’imatge i so. Darrerament, però, la televisió i el cinema ens han inundat de tants fantasmes, zombis, vampirs i no sé quantes coses més que em sembla que hi ha una bona part de la població immunitzada en aquest camp. Però alhora també com narcotitzada, perquè continuo veient en aquestes històries de por una manera de centrar-nos en perills que ens allunyen dels perills del món dels vius. Coses que ens haurien de fer por per com va el món, i les implicacions que això té en la nostra vida present i futura,

La mort no ens hauria de fer por i les i els morts tampoc. A les dimensions no materials de la nostra existència no els donem espai en la nostra vida i això fa que ens puguin explicar i creure’ns moltes més animalades de les necessàries. Ens falta establir en la nostra cultura una relació saludable amb la mort —la dels altres i la nostra—, i amb el més enllà de la nostra vida a la terra.  Entre panellet i panellet potser no és el moment, però n’hauríem de trobar algun, més encara perquè cada vegada més aviat les nenes i els nens es veuen submergits en un relat molt “particular” d’aquests temes.