És un acord de gran transcendència, i aquesta és una afirmació que queda perfectament confirmada amb l’enorme terrabastall que ha produït a Espanya, especialment entre els poders fàctics, plenament conscients del canvi de paradigma que representa. Però, alhora, també és un acord de difícil recorregut, ple d’obstacles i paranys, l’èxit del qual exigirà un enorme esforç d’intel·ligència política i vigilància crítica. Res, doncs, no està fet, per bé que, com deia José Antich en el seu article, per primera vegada s’ha construït una autopista on poder circular cap a horitzons llunyans.
D’entrada, la seva primera virtut està en el plantejament. Si bé neix com un acord d’investidura, el transcendeix des de la primera frase del preàmbul, trencant totes les regles conegudes dels mers pactes polítics. Aquí no hi ha traspàs de favors (quant em dones), ni falses complicitats (ningú no renuncia a la seva identitat ideològica), ni s’intenta vendre el miratge d’una aproximació ideològica, a l’estil rufianesc de la unitat de les esquerres i bla, bla, bla. El PSOE i Junts no s’estimen, no confien l'un amb l’altre i no tenen el mateix model nacional, i des d’aquesta constatació honesta, han acordat mirar-se a la cara i tractar les grans qüestions que ens afecten. Més que un acord polític de vida efímera, s’ha plantejat com una negociació que solidificarà la legislatura, a mesura que es compleixi. O, com ha dit el president Puigdemont, la farà esclatar pels aires, si els incompliments s’acumulen. Amb un afegit d’enorme importància: el reconeixement mutu de l’existència d’un conflicte nacional que només pot resoldre’s per la via política. El text és, en aquest sentit, extraordinari, atès que el signa el PSOE: es reconeix la destrucció dels nostres drets a partir del 1714, fet inexistent en la consciència col·lectiva espanyola, fins al punt que Feijóo ha arribat a dir que l’acord canvia la història d’Espanya. A més, reconeix la persecució al nostre idioma i la nostra identitat, accepta el caràcter de nació catalana, assumeix l’existència del conflicte, considera que la repressió no és la via per resoldre’l i es conjura a trobar una sortida. Que tot això ho digui i ho signi el PSOE significa un gir sensible en el relat clàssic del socialisme, que no es pot ignorar. I ara no només ho ha dit, sinó que ho ha signat en un document que queda per a la història.
A partir d’aquí, totes les grans qüestions són a l’agenda, des dels greuges econòmics, fins als interessos estratègics, la defensa identitària i lingüística o el Sant Cristo Gros, el referèndum. I l’acord conjura ambdós partits a avançar en aquests aspectes de manera substancial i contrastable. Per exemple, és evident que el PSOE haurà de tenir un capteniment diferent al català del que tenia fins ara. És cert que tot això pot quedar molt bonic en el paper, però ser un paper mullat, i justament perquè aquest és el perill, també s’ha acordat l’escut protector de la mesa de negociació amb tres fermalls. D’una banda, la periodicitat de les trobades: es reunirà cada mes i es farà fora del país, atès que hi vol ser present Puigdemont. De segon, la tutela: el verificaran mediadors internacionals que, segons semblaria, ja estan acordats i són d’alt nivell. I tercer, l’avenç: no podran ser taules de debat sobre el bé i el mal, sinó un recorregut d’avenç contrastable, sense el qual tot naufraga. Caldria afegir un quart: la credibilitat del mateix Puigdemont passa perquè tot això sigui cert i es compleixi. Aviat en tindrem el primer tast.
Reconeix la persecució al nostre idioma i la nostra identitat, accepta el caràcter de nació catalana, assumeix l’existència del conflicte, considera que la repressió no és la via per resoldre’l i es conjura a trobar una sortida
A banda del procés de negociació, s’ha pactat l’amnistia i alguns serrells rellevants per tal que ningú es quedi fora, des de líders a manifestants, joves, persones de tota índole que varen ajudar al procés. També aquí caldrà veure si el pacte aguanta la duresa de la realitat, atès que la guerra declarada dels jutges contra l’acord convertirà cada cas en un camp de mines. No serà un recorregut fàcil, i encara menys en aquelles persones on s’ha aplicat de manera evident el lawfare. També aquí la credibilitat de Junts dependrà de la fortalesa de la llei d’amnistia que es presentarà i de la capacitat d’exercir-la. En aquest punt, seria bo no especular amb el retorn proper del president, l'os més dur de rosegar en la batalla campal entre l’acord i els jutges.
En conclusió, és indiscutible que es tracta d’un acord molt ambiciós que va més enllà d’on ningú no havia anat, i que no té res a veure amb les menudalles que, fins ara, han marcat els pactes entre els socialistes i republicans. Aquí no hi ha renúncies, ni compadreo progre, sinó la voluntat d’obrir en canal el procés negociador de la nació catalana. Però també és indiscutible que és un acord de resolució molt complexa i que només pot treure fruits creïbles si Junts aconsegueix que la negociació blindi completament el català, obri el procés de finançament per Catalunya i estructuri una fórmula per poder fer un referèndum. I no podrem esperar quatre anys a aconseguir-ho, perquè si des del minut u no hi ha avenços, la negociació podria mutar en un diàleg fake dels que ens té acostumats el PSOE, i aleshores tot naufragaria. Tanmateix, repeteixo, la figura dels mediadors internacionals (si són els que el tam-tam assegura), resultaran uns guardians poderosos. Temps al temps.
De moment, el primer que arribarà serà la llei d’amnistia, a punt de ser presentada. Serà el primer test de la grandesa de l’acord, si realment es planteja com s’ha assegurat. Però mentrestant, el que sí que estem vivint és el colpisme espanyol 2.0 en la seva total esplendor. Des que Aznar va cridar a sometent, tots els poders fàctics han tret a passejar els seus monstres, inclosos guàrdies civils que prometen vessar la sang per Espanya. Que en ple segle XXI apareguin aquests aprenents chusqueros de Tejero dona una mesura precisa de la foscor de la bèstia. Jutges zeladors del Sant Grial espanyol, micròfons irredempts, líders salvadors de la pàtria, grupuscles feixistes reviscolats, empresaris de la mamella, sotanes del bajo palio i uniformes nostàlgics, tots en peu de guerra per defensar l’Espanya negra enfront qualsevol esquerda que l’allunyi de la caverna. Aquesta asonada postmoderna no fa bo l’acord, ni tampoc fa confiable Pedro Sánchez, atès que ambdues afirmacions hauran de ser ratificades pels fets. Però sí el símptoma de l’ambició que l’acord té i de la importància per al futur de Catalunya. Si surt bé, el canvi de paradigma serà històric. Si surt malament, també serà històric l’error.