Em costa d’entendre que hi hagi qui es posi les mans al cap, anticipi desastres i auguri l’adveniment dels pitjors fantasmes ara que sembla que hi ha —com a mínim— una part de l’Església que té els joves a la porta, com qui s’espera per entrar. Durant anys s’ha dit que l’Església tenia un problema de comunicació, i ara que la presència de catòlics a les xarxes és una evidència, sembla que el problema és que l’Església no els pot “controlar”, en paraules de l’antropòleg Manuel Delgado. Durant anys s’ha sol·licitat, des d’un sector de l’Església, que el laïcat tingués més presència a la vida de la institució i que, alhora, hi hagués més espais per als joves. Ara que sembla que amb Hakuna o amb Effetà i Emmaús això passa —bé, en aquests moviments també hi ha religiosos implicats—, sembla que són “sectaris” i que “hi ha hagut abusos”, sense especificar, en paraules de Vicenç Lozano. De Vicenç Lozano, aprofito per a dir que cal agafar-ne totes les declaracions amb pinces: qualsevol que estigui una mica al cas del que passa a l’Església s’adona que qui és l’informador de referència sobre les “ombres” del Vaticà als mitjans catalans serveix poca cosa més que desinformació. En definitiva: semblava que el problema de l’Església, per als qui tenen una idea molt concreta —equivocada— de progrés, era la jerarquia i l’anacronisme, però quan una part de l’Església sí que ha adaptat les formes i ha incorporat la jovenalla, el problema és si els sectors objecte del canvi són més o menys conservadors. Ja podríem haver començat per aquí, doncs. 

Durant dècades, sobretot a Catalunya, també dins de l’Església, ha sonat la cantarella que la clau perquè rejovenir els feligresos era un canvi de fons: l’Església havia d’adaptar la seva doctrina, modernitzar-la, per a connectar amb les noves generacions. La mena de moviments que aquí ens ocupen han deixat aquesta tesi en qüestió, perquè, sense cap canvi doctrinal, valent-se de les eines comunicatives de la seva època, s’han convertit en la porta d’entrada de molts joves a la fe. Quan es llegeix l’Església en termes parlamentaris, polítics, terrenals, la tendència és la de pensar que el progrés intraeclesial equival a una adaptació de fons a les modes ideològiques del món. Però aquests moviments han adaptat la forma, i el seu èxit apunta a l’immobilisme d’una part de l’Església —també catalana—, que durant dècades s’ha pensat que n’hi havia prou amb dues guitarres a l’altar per a dir: “hem fet tot el possible, però la fe ja no interessa a les generacions que pugen”. Diria que una part d’aquest immobilisme s’ha produït, precisament, perquè s’ha donat per morta abans d’hora l’única cosa que té la força per a ressuscitar eternament. 

El que la fe ofereix, el que la consciència de la presència de Déu a la vida d’un mateix infon, no ho pot oferir cap altra cosa. En un moment històric, cultural i polític que submergeix els joves en la incertesa, en l’individualisme, en la solitud i en un relativisme que priva els compromisos de sentit, els joves s’acosten a Déu perquè anhelen autenticitat, bellesa, transcendència i solidesa. El triomf dels moviments en qüestió no es basa en cap conspiració, i potser caldria deixar-ne de fer titulars com ara “què hi ha al darrere de…”. El que hi ha és gent, religiosa i laica, que ha identificat les conseqüències de la manca de Déu a la vida de les generacions més joves i que ha ofert una proposta per atansar-s’hi. Que han entès que el desencís i la desesperació instigats pel nihilisme cultural necessiten alguna cosa més que una assemblea de barri, uns valors i la repetició quequejant de totes les crítiques que els sectors més anticlericals de la societat fan al clergat. 

Potser Hakuna o Effetà no són allò que molts voldrien, o que molts voldríem, però són un símptoma, i el seu èxit revela unes veritats que no s’haurien de menystenir

La bona lectura del moment espiritual dels joves no fa que siguin moviments sense màcula, és clar. I no priva de veritat l’alerta que els bisbes espanyols en van fer: són moviments que fan una aproximació a la fe netament sentimental i, per tant, superficial. Amb un toc evangèlic, per cert, incòmode per a qui aquí escriu. En el cas català, a més a més, són moviments que funcionen netament en espanyol i, per tant, el seu èxit pot facilitar que arreli la idea al si de l’Església catalana —o el que queda d’Església que funciona en català— que el que cal per atraure joves és espanyolitzar-se. Però havent-ne entès les claus de l’èxit sense renegar-ne i, sobretot, sense demonitzar-los per desacreditar-los, diria que és més fàcil remeiar-ne les externalitats negatives o, fins i tot, copiar-ne la fórmula per a revitalitzar altres sectors eclesials. 

Que els joves que es vinculen a aquests moviments no es vinculen a la seva parròquia? Que s’ofereixin a la parròquia en qüestió, en la mesura del possible, propostes per a joves —grups de fe, de revisió de vida, conferències— que els puguin semblar atraients. Potser no n’hi ha prou amb guitarres. Que els joves que es vinculen a aquests moviments no tenen formació i fan una aproximació a la fe netament sentimental, que, per cert, també els fa més manipulables? Formeu-los. Que els comunicadors catòlics a les xarxes poden fer una interpretació esbiaixada de la doctrina de l’Església? Que les posicions “jeràrquiques” de l’Església tinguin presència a les xarxes per parlar en primera persona. Ja n’hi ha que ho fan, per cert: la comunicació de l’Església “institucional” als Estats Units és impecable. Quines eines està oferint ara mateix l’Església i, concretament, les parròquies catalanes, per a la formació espiritual de joves adults que cerquen respostes? Per què la majoria dels mossens amb qui hem parlat el xicot i servidora per enfocar el curs de preparació prematrimonial ens han remès als grups de Hakuna? 

L'obsessió d’una part de l’Església catalana amb una idea de modernitat de fa quaranta anys els està impedint de veure que tota aquesta efervescència espiritual jove la poden jugar a favor seu. I que la set de Déu, que és fonda i persistent, precisament perquè es tracta de propostes sentimentals i superficials, no la podran sadollar tota sola els moviments en qüestió. Al meu entorn social, que entenc que no és representatiu, però que és el que em queda a la vora, aquesta efervescència espiritual en joves catalans es manifesta en un interès per les tradicions i en un vincle amb el rerefons de la cultura popular, que al nostre país gairebé en tots els casos és religiós. D’alguna manera, hi ha qui entén que l’arrelament condueix a la transcendència. Aquesta mena d’itineraris també necessiten mapa i acompanyament, però mentre titllem de reaccionària qualsevol mena d’inquietud espiritual i albirem conspiracions d’extrema-dreta en qualsevol entorn religiós on hi hagi joves, perdem capacitat d’anticipar-nos i, sobretot, de diversificar —o de reflectir la diversitat veritable de l’Església— les propostes que brindem per als qui tot just ara s’incorporen. Potser Hakuna o Effetà no són allò que molts voldrien, o que molts voldríem, però són un símptoma, i el seu èxit revela unes veritats que no s’haurien de menystenir. Sí, sembla que la gent jove vol tornar a casa. Ara que són aquí, que els tenim a les portes, feu que entrin.