La raó tota sola no serveix per a gaire res. Creure que el que es vol és just i que els astres ja faran la feina de concedir-te tot allò que creus merèixer és mandra. D’entrada, la raó atorga a qui creu tenir-la d’una perspectiva de com són les coses i de com haurien de ser. Tota sola, la raó no atorga drets, però. Tampoc els pren. Tan sols dota d’una legitimitat moral que, posada a lloc, pot capacitar per a l’acció, perquè l’únic que importa de tenir raó és què fas per aconseguir-ho. No n’hi ha prou amb tenir raó igual que no n’hi ha prou amb estimar perquè, com en l’amor, el pla teòric només és important quan el pla pràctic ha funcionat. Tenir raó serveix per alimentar el sentiment de merèixer tot allò que es desitgi, però no cal gaire maduresa per adonar-se que aquest és un plantejament infantil de la vida i del món. Els catalans som els zènnials d’Europa perquè creiem que la injustícia que patim ens fa dignes de tot allò que anhelem. Som els nens que, per por o per mandra, esperem còmodament en la creença que el bé sempre guanya. És meravellosa, la fantasia. Té una lògica perfecta que treballa sola i tu no hi has de fer res.

Els catalans creiem que la injustícia que patim ens fa dignes de tot allò que anhelem. És meravellosa, la fantasia. Té una lògica perfecta que treballa sola i tu no hi has de fer res

Abans que es destapés que tot va ser un engany i que van fer servir les il·lusions de moltíssima gent de moneda de canvi per al que els va interessar, al nostre país es feia servir molt la proclama “perquè tenim la raó i perquè tenim la força”. És una consigna que més o menys es va apropiar tothom —he descobert que fins i tot la Marta Pascal la va entonar alguna vegada— i que explica bé fins a quin punt la política catalana s’ha convertit en un negoci d’escarafalls. La diferència entre la força i la raó és que la força pot treballar sola. Qui té la força pot aconseguir els seus objectius fins i tot encara que no tingui raó. Un escaramell no és res contra una amenaça sempre que no confonguis la realitat del poder amb la manera com hauria de funcionar el poder. Si ho fas, la raó no et donarà res més que una presó de superioritat moral des d’on emetre judicis ferms i donar lliçonetes, el pecat original d’una manera de fer que fa massa temps que s’associa a la catalanitat i que sembla que s’ha convertit en l’única manera de ser independentista.

Carregar-se de raons no serveix de res si les raons t’aixafen més del que t’esperonen i et conformen més del que t’alimenten la imaginació per a canviar

Quan l’ONU censura Espanya per vulnerar els drets dels líders del procés, quan Giró parla per enèsima vegada del dèficit fiscal de milions d’euros que patim o quan la policia espanyola esberla caps a la gent gran del país per resistir-se a entregar unes urnes, tenim raó. Aquesta és la nostra condemna perquè és l’excusa eterna dels qui, per temor o per poltroneria, ho releguen tot a l’àmbit de la fe. Però fins i tot en la fe hi ha la pregària de la serenitat de Reinhold Niebuhr: “Senyor, concedeix-me la serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar, el coratge per canviar el que puc canviar, i la saviesa per entendre la diferència”. Fins i tot els qui creiem que el curs dels esdeveniments ve dictat per una força que ens sobrepassa i que no podem controlar som cridats al coratge i al sentit de la responsabilitat. Déu no treballa sol igual que res cau pel sol pes de la raó —en el pla polític tampoc—. Per això, carregar-se de raons no serveix de res si les raons t’aixafen més del que t’esperonen i et conformen més del que t’alimenten la imaginació per a canviar allò que pots canviar. Es tracta d’entendre la raó com una casella de sortida i com una eina per dotar de sentit els actes, no com un destí. No es tracta de carregar-nos de raons, es tracta de no permetre que les raons ens justifiquin les porugueries.