Els pròxims dies i setmanes desenes de milers d’estudiants catalans començaran les classes a les universitats catalanes. Tanmateix, sota els discursos triomfalistes i vanitosos sobre la qualitat del nostre sistema universitari, que és molt alta i en bona part és avalada pels rànquings internacionals, s’hi amaga una bomba de rellotgeria que esclatarà als morros de les futures generacions, i també de la nostra. Cada any que passa creix el nombre d’alumnes i creix la demanda, però es continuen oferint les mateixes places en les carreres més demanades, amb canvis mínims, i, per tant, també creix la nota de tall. Enguany, més de 62.000 alumnes han demanat plaça a la universitat pública del nostre país, que ofereix una mica menys de 42.000 places; per tant, a hores d'ara ja sabem que 20.000 joves catalans es quedaran sense plaça a la universitat pública. Són un 30% del total, una xifra molt important. Però això no és tot: únicament un 44% dels estudiants ha obtingut la plaça sol·licitada en primera convocatòria. Per tant, un 55% dels estudiants no estudiaran la carrera que volien o a la universitat on ho volien fer. Aquesta situació no és puntual o conjuntural, sinó que es repeteix any rere any, i, per tant, continuem formant professionals pensats per a una població de sis milions de persones, quan ja en som vuit. És un problema gros del qual en parla tothom que tingui un cert coneixement de la qüestió, però paradoxalment no hi ha cap resposta per part dels que podrien fer-hi alguna cosa.

Els catalans haurem subvencionat els estudis de medicina a milers de joves de fora mentre barrem el pas a les aules a milers de joves catalans

Un cas terriblement alarmant passa amb els estudis de medicina. Catalunya ha estat sempre un país de metges i aquesta professió ha format part de l’imaginari col·lectiu de les classes mitjanes del país. Però això ja està deixant de ser així, a hores d'ara. D’una banda, Catalunya ofereix un nombre insuficient de places de medicina, i, per tant, milers de joves catalans que volen ser metges en queden fora. Podem posar un exemple: el curs 2023/2024 la UB, al Campus Clínic, va oferir 200 places, a les quals van aspirar 1.668 estudiants. En conseqüència, van quedar-ne fora 1.468 estudiants, molts dels quals no van trobar places en altres estudis de medicina, perquè a totes les universitats hi havia molta més demanda que no pas oferta. Centenars de potencials metges excel·lents abocats a la paperera de la vida. Mentrestant, els pròxims anys es jubilaran moltíssims metges catalans, que no poden ser reemplaçats perquè els graduats són menys que els que es jubilen. Per a ocupar el seu lloc, el nostre país ha d’importar metges de fora que tenen una qualificació inferior i un absolut desconeixement de la llengua catalana, en comptes de formar més joves catalans. Però amb això encara no n’hi ha prou; com que a Espanya tenim un districte universitari únic d’elecció de centre, ens trobem que més del 35% dels estudiants de medicina són de fora de Catalunya (a la UdL són més de la meitat). Bona part d’aquests estudiants retornaran als seus territoris quan acabin la carrera per exercir-hi, de manera que els catalans haurem subvencionat els estudis de medicina a milers de joves de fora mentre barrem el pas a les aules a milers de joves catalans. Jugada mestra. Aquest cas és esperpèntic i fa anys que els representants del sector avisen de les conseqüències a tots els nivells, però no obtenen cap resposta. La cirereta del pastís són els salaris baixos, la qual cosa fomenta la marxa de metges i infermers catalans a altres països on es guanyen millor la vida i tenen més reconeixement social. Aquests llocs vacants són ocupats, de nou, per metges de fora amb menor qualificació i cap competència lingüística. El cas és tan aberrant que, potser, respon a una decisió política de castellanitzar la professió.

Un altre cas preocupant el tenim a dret. Les universitats públiques ofereixen 1.295 places de dret, però la demanda per a estudiar aquest grau és de 2.315 batxillers. Això vol dir que més de mil joves que volien cursar dret no ho podran fer, o almenys no ho podran fer a la pública o a Catalunya. Això passa any rere any, de manera que al cap d’una dècada ja són 10.000 els joves catalans que han vist frustrada la seva voluntat d’estudiar dret. Amb un agreujant: a diferència dels metges i els infermers, no podem importar juristes de fora, perquè un estranger no en sap un borrall, del dret civil català, per dir un àmbit concret. Això no serà gratuït per a la població, perquè provocarà que hi hagi menys juristes en el futur; per tant, l’accés a un advocat serà més costós i, en conseqüència, la justícia de qualitat no serà ben bé universal.

Per acabar de reblar el clau de la hipocresia, els que podrien fer-hi alguna cosa són els mateixos que critiquen l’aparició creixent d’universitats privades o pseudouniversitats, que operen sense garanties i ofereixen títols que el mercat laboral valida i avala. La culpa no és d’aquests centres, perquè han vist que milers i milers de joves frustrats volen tenir una formació acadèmica i han vist que hi ha un mercat creixent. Ni tampoc és culpa d’aquests joves, que aspiren a tenir una formació millor per a tenir una vida millor. La culpa és de qui no ofereix més places a les universitats catalanes i de qui no reserva un percentatge alt de places per a estudiants de casa nostra, dues decisions que resoldrien ràpidament el problema. I aquí la culpa és nostra, no pas de Madrid.