Passa sovint que hi ha assumptes que s'investiguen, que es treballen, que fins i tot es publiquen, i no aconsegueixen obtenir la ràbia i indignació, ni tan sols l'interès que es mereixen. Passen, sense més ni més. Un pot haver-los vist a la portada d'algun diari, però transcorren, com passatgers anònims d'un vagó que passa per davant nostre.

Passa que, passat el temps, resulta que esclaten, perquè arriba el seu "momentum". Pot ser qüestió de mesos, d'anys o fins i tot dècades.

Es pot dir que la clau no és el fet en si mateix, sinó el clima en el qual la societat està preparada per assimilar-lo. La diferència de la percepció no depèn únicament de la veritat objectiva, del fet en si mateix, sinó de com i quan s'instal·la en l'imaginari col·lectiu.

Com es produeix aquest canvi? Per què de sobte alguna cosa ocupa titulars, telenotícies, es comenta en totes les tertúlies quan fa un temps el simple fet de posar-ho sobre la taula generava desconfiança i silenci?

Existeixen mecanismes deliberats i estructurals que permeten que determinades informacions romanguin sota l'etiqueta de "conspiració" fins que deixen de ser-ho.

Per exemple, el control del relat. El poder polític, judicial, mediàtic, decideix la rellevància dels fets, classificant certs temes com a marginals, fins i tot ridiculitzant-los, arxivant-los en fals, i deixant-los passar desapercebuts.

L'estigmatització de qui pretengui denunciar-ho, posar-ho en evidència, mostrar-ho al món és una altra de les estratègies. "Teòric de la conspiració", "conspiranoic", "difusor de mentides" són les categories que dediquen a qui pretengui avançar-se a la narrativa oficial, endinsar-se al cau o pretendre obrir la boca més del que cal. Aniquilat el missatger, desposseït de tota credibilitat, el que digui passarà automàticament a ser arxivat al "calaix de les mentides" de la nostra memòria. I tant serà que ens en mostri proves, que ens en presenti evidències. Així funciona la ment propensa a etiquetar el personal per conveniència.

Quan el context canvia, quan la cosa per si mateixa és massa perillosa, o quan interessa, es gestiona el momentum. Pot ser a causa d'un canvi polític, de pressions internacionals, de l'aparició de proves massa contundents, de filtracions, de guerres internes que es guanyen... i és quan emergeix l'oportunitat per legitimar i visibilitzar la informació abans ignorada. De fet, en aquell moment, hi haurà un gir argumentatiu del qual, sorprenentment, molt pocs se n'adonaran. Però serà radical. I els missatgers "oficials" ho faran sense despentinar-se. És com allò de "posar la mà al foc pel senyor ics dimarts" per dir divendres "que aquest senyor ja no milita en aquest partit".

Serà quan es faci el pas de la revalorització selectiva: allò que abans era mentida, ridícul, absurd, inversemblant, passa a ser la cosa més òbvia, evident, i terrible del món. De fet, fins i tot pot convertir-se en quelcom que cal combatre urgentment.

Vivim cavalcant relats, estigmatitzacions, gestions de diferents momentums, i revaloritzacions selectives. La majoria de les vegades no ens n'adonem. I moltes d'elles no es produeixen davant dels nostres ulls. Aquestes que coneixem, són part d'un enorme engranatge de manipulació, gestió de l'odi i mentides ben amanides.

Està passant a tot arreu. No és només producte nacional.

Si vostè sent caos i confusió mental, és lògic que de vegades es deixi caure en la comoditat de les quatre pinzellades

Si vostè sent caos i confusió mental, és lògic que de vegades es deixi caure en la comoditat de les quatre pinzellades. Aquella més senzilla i gratificant que el situa en un bàndol i li dona carta blanca per insultar i assenyalar els de davant. Si tria aquesta opció, no serà necessari que es preocupi massa. N'hi haurà prou amb repetir el que tal o tal personatge que vostè decideixi aplaudir vagi dient. Ara toca "sí", ara toca "no". Ara toca un "no" amb cara d'enfadat. I demà serà un "no" mentre hom posa el crit al cel. Quan la setmana que ve sigui un "sí" altre cop, ja s'haurà oblidat del que hagi dit durant aquests dies. No es preocupi. Si s'entrena bé, s'hauria de plantejar afiliar-se a un partit. Cada vegada els calen més aduladors.

Com deia, això no és cosa nostra, res més.

Als Estats Units en tenen una de molt interessant respecte a això de la gestió, la conspiració, el relat i el momentum: el cas Epstein.

Durant anys, la història del milionari i la pederàstia, les xarxes de poder i els abusos a nens ha circulat com una simple conspiració. Encara que pugui tenir traces que sonin versemblants, hi ha sempre un topall que genera escepticisme i desconfiança. Fins al punt en què ja ningú no sap exactament què hi ha de cert i què hi ha de fals. Es confonen els relats, les condemnes, i uns diuen per desdir-se després.

El cas Epstein il·lustra perfectament com assumptes titllats de "teories conspiradores" poden amb el pas del temps, i el gir de la conjuntura necessari, acabar reclamant el seu espai a l'agenda pública i forçant respostes institucionals, encara que arribin envoltades d'ambigüitat, polèmica i fragmentació de l'opinió.

Quan l'assumpte es resolgui, segurament, es gestioni de tal manera que quedi com un núvol en l'opinió pública, sense tenir molt clar qui era qui i què va passar realment.

Podem recordar Snowden, el Watergate, operació Gladio, 23F, 11M, 17A, COVID-19 i tants altres en els quals el temps passa i les veritats apareixen diluïdes quan ja no importen a ningú.

Tenia aquesta sensació quan vaig veure una interessant entrevista sobre el cas de Kote Cabezudo. Una cosa brutal i escandalosa que ha passat sense pena ni glòria entre nosaltres.

Però tinc la sensació que ja va arribant el seu momentum.