D’entre tots els gèneres televisius (la canònica de sempre acostuma a diferenciar entre informatius, sèries de ficció i programes d’entreteniment, a banda de les posteriors derivades ianquis del ram dels reality, talent, sitcom i etcètera), la nostra tribu ha inventat un tipus de producte del qual no em reca declarar-me addicte fervent: els programes sense audiència. Cal aclarir d’antuvi que no estem parlant d’espais sobredimensionats en relació amb la seva acollida, com ara la sèrie adolescent Jo mai mai, per la qual la cooperativa Abacus ha ingressat més de vuit milions d’euros en tres temporades, i que ha obtingut resultats notòriament inferiors a productes de cost semblant (espero que el seu ideòleg major, en llegir la frase citada, no corri a trucar el nostre director, com fa d’habitud als indrets on opino... a preu baix). Tampoc no em refereixo a productes minoritaris per definició —que justifiquen l’existència d’una televisió pública—, com ara el poètic-cultureta Marcians o el cuqui-magazine Nervi, uns espais que els seus defensors estimen per llur condició d’oasi.
Xerro més aviat d’aquell forat negre televisiu, difícil d’escatir, però d’una efectivitat extraordinària, ordit de manera intencional perquè no se’l miri ningú. Per intuïció bonhomiosa, el meu savi lector —conscient de l’esforç enorme que representa tramar un programa— dubtarà del fet que algú es prengui la molèstia de parir un espectacle visual per acabar aniquilant la seva audiència. Doncs això és exactament el que passa amb la majoria dels productes d’aquest curiós invent socialista anomenat 2Cat, pel qual la ciutadania ha afluixat onze milions de pepinos i que, segons dades publicitades per la mateixa empresa, no arriba al 2,7% de share. Val a dir que l’experiment estava ben pensat (els responsables de la tele espanyola, entre els quals hi ha indepes caixacobris de la Tercera Via, com ara Miquel Calçada i Sergi Sol) van fitxar una sèrie d’apostes segures de can RAC1. Però ni la perícia entrevistadora del meu estimat Jordi Basté ha aconseguit que la cosa floti i, malgrat el ritme creixent, aquest invent fa una pudor de Barcelona Televisió que esparvera.
La televisió sense audiència és una de les nostres aportacions al món de la metafísica mundial
No es pot dir que a la gent de 2Cat li manqui ambició. Per exemple, d’entre tots els programes ideats perquè no els vegi ni Cristo, hi ha una autèntica perla anomenada Cinema de mercat, un espai d’entrevistes a gent de la corda actoral catalana... que té la peculiaritat d’estar presentat per Pep Prieto. Quina bona idea!, respondrà la padrina amb gran entusiasme. Indeed, my friend, fins que hom descobreix que —a banda d’un cinèfil consumat— l’amic Prieto treballa... com a cap de comunicació del PSC! Això de col·locar el teu currante de premsa a presentar un programa de tele, estimats amics socialistes, no ho havia fet ni Jordi Pujol (ara entenc que el president Illa li tingui tanta estima)! A la mateixa cadena, també hi podeu trobar una joia de la natura anomenada No se n’ha parlat prou, un programa de converses presentat per Laura Rosel d’un nivell ideal per fer brillar Màrius Carol o Tian Riba, que no salva ni la sagacitat del gran Toni Garcia Ramon, i que clou el seu transcurs amb una cançoneta coral que encarna a la perfecció l’indret on mai no voldríem caure morts.
La televisió sense audiència no és patrimoni dels espanyols (de fet, és una de les fonts principals de caixacobri dels virreis autonomistes!), perquè a TV3 també trobem aquesta necessitat malaltissa d’inventar-se espais visuals al·lèrgics a la pupil·la dels catalans. D’entre tota l’amanida d’aquests despropòsits, el meu preferit, i no només perquè deu tenir el títol més convergent de tota la tele mundial (La República del Mediterrani), és aquest invent conformat per unes entrevistes la mar d’absurdes que tenen el segell ardent de la nostra Maria de la Pau Janer. En llegir la frase precedent, la majoria dels lectors deuen haver sorprès de l’existència d’aquest programa d’entrevistes. Doncs aquesta, insisteixo fins a la nàusea, és justament la seva gràcia! I mira que la cosa té moments antològics, com quan Artur Mas i la Paueta recorden com l’antic president, de ben jove, fou obligat a despullar-se quan la Guàrdia Civil va trobar-li revistes porno a la motxilla! Això no és tele, sinó poesia! Per això, com deia abans, soc un confés devot dels espais d’audiència zero!
Desitjo de manera honesta que les retallades que ben aviat ens imposaran del nord enllà (els alemanys ja han dit que toca gastar més pasta en míssils i menys en mandangues com ara pensions i hospitals) no afectin aquest gènere televisiu en el qual som pioners i que la nostra administració hauria d’emmarcar no pas al cantó de l’entreteniment, sinó com una forma digníssima d’allò que anomenàrem R+D o com collons es digués. La televisió sense audiència és una de les nostres aportacions al món de la metafísica mundial i, encara que sigui per regalar-me el plaer de passar l’estona, jo en reclamo la continuïtat sense cap mena de reserva. Encara que la vegi només jo i la pagueu tots vosaltres...