Aquesta setmana s’ha evidenciat que Isabel Díaz Ayuso té un pla molt clar sobre com ha de ser, demogràficament, la Comunitat de Madrid que presideix. Ayuso vol ressuscitar el somni eròtic d’Aznar de convertir Espanya en un país de 60 milions d’habitants nodrit bàsicament d'una immigració llatinoamericana i amb Madrid com a macrocapital cefalòpode que s’assemblaria més a un Madrid DF que a una capital europea. Per dur a terme aquest projecte, el PP no dissimula que posarà tots els obstacles del món a persones vingudes del Magrib, Àfrica Subsahariana o el Pakistan, però estendrà una catifa vermella a qui procedeixi d’Hondures, El Salvador o República Dominicana.

El gran laboratori social del PP a Madrid consisteix a combinar arribada d’immigrants per promoure el creixement econòmic, però que siguin llatinoamericans perquè reuneixen una doble condició de gran adaptabilitat a l’Espanya que somia el PP: que parlen castellà i que tenen una forta devoció catòlica. Per això, el paper d’Ayuso amb la immigració, i per extensió arrossegant el PP, és en l’equidistància entre la xenofòbia de Vox i la regularització promoguda pel PSOE, que no distingeix entre estrangers nascuts a Rabat (els injuriats), o els nascuts a Caracas (els desitjats).

El somni del PP no és la prioritat nacional de Vox sinó la prioritat hispana

Així les coses, Vox ha aconseguit colar amb èxit mediàtic l’expressió "prioritat nacional" que, certament, ha fet forat perquè no li calen gaires explicacions en uns temps en què l’extrema dreta ha aconseguit equiparar brevetat del missatge amb tenir la raó i l’extrema esquerra aplaudeix tenir un bon tiktok a un bon pla de biblioteques. La "prioritat nacional", però, ha topat amb la CEOE i la Conferència Episcopal que veuen en els llatinoamericans mà d’obra uns i feligresos els altres. I és en aquests dos importantíssims actors, la patronal i l’església, on el PP ha trobat el consol argumentatiu per transitar en aquesta equidistància.

Perquè —que ningú s’enganyi— allà on se sent còmode el PP no és amb la "prioritat nacional" sinó amb el cercle immediatament superior que és "prioritat hispana". Aquest és l’autèntic projecte polític del PP per a Espanya i aquest sí que és important d’assenyalar per diversos motius: el primer perquè Vox no guanyarà mai unes eleccions a l’Estat, però el PP sí i, per tant, té més probabilitats de ser aplicat. I el segon, i més preocupant per a Catalunya, és que el projecte hispà no és només per a Madrid sinó per a tot l’Estat amb totes les conseqüències polítiques, socials i lingüístiques que això pot comportar.

Que a Catalunya s’apliquin criteris lingüístics en la regulació d’immigrants té més consens social del que diu el relat oficial

Que Madrid s’inundi de centenars de milers de persones que tenen el castellà com a llengua principal (“a nosotros nos gustan todos los acentos” deia cínicament Ayuso fa uns dies) no suposa, ans al contrari, cap risc per a la llengua castellana. Que a Catalunya hi arribin centenars de milers de persones que parlen castellà i a qui se’ls ha dit, se’ls diu, i se’ls dirà, que amb el castellà poden viure perfectament en qualsevol punt de l’Estat, comporta unes dificultats d’integració per part del nouvingut i situacions de conflictivitat amb els autòctons. Per això, quan es parla d’estructures d’Estat, és lògic que Catalunya vulgui disposar juntament amb la salut, l’ensenyament o la seguretat pública, les mateixes eines que qualsevol estat per decidir amb quins criteris es regula l’arribada d’immigrants, una qüestió, la de la regulació, en què hi ha més consens social que no pas el que s’exhibeix en determinats relats polítics o mediàtics.

Aquesta setmana s’ha estrenat Català fàcil a la plataforma 3Cat, amb emissió també pel Canal 33, i sobretot, per YouTube, Spotify i tota quanta xarxa arribi als mòbils i tauletes de qui viu a Catalunya. Estructures d’estat també és això: aprofitar els òrgans de decisió política i, amb els recursos limitats que hi hagi, possibilitar una eina per als qui volen aprendre el català. És evident que amb projectes com a ‘Català fàcil’ no n’hi ha prou per fer augmentar l’ús social del català (i més tenint en compte el multiespectre de llocs de procedència dels nouvinguts), però encara és menys constructiu que no es faci res o —encara pitjor— que es faci i que els mateixos catalanoparlants (als quals no els caldrà consumir-ho perquè ja el parlen) ho critiquin perquè nyí, nyí, nyí. Perquè mentre a Catalunya li trobem peròs a projectes com el Català fàcil, ningú es pregunta per quin motiu a Telemadrid mai li serà necessari haver de fer un programa que es digui Castellà fàcil.