Molt excepcionalment passa que a la llei de la gravetat li agafa una certa rebequeria i decideix mantenir els objectes suspesos en l’aire cercant d’entretenir l’especulació dels éssers humans. Però tot acaba caient tard o d’hora i és així com, després del fatigós soroll mediàtic sobre el cas Negreira, ahir sabíem que Javier Tebas havia intentat implicar antics presidents i directius del Barça enviant proves falses a Fiscalia arran del cas Soule. Dit d’una altra manera; mentre ningú no ha aportat una sola verificació de la suposadíssima compra d’àrbitres per part del club, ara certifiquem que Tebas volgué emmerdar (encara més) la cacera judicial contra el Barça jugant al Monopoly dels cognoms. La cosa brutejava de manera tan manifesta que, després de setmanes comprant el relat de la premsa madrilenya, fins i tot La Vanguardia s’exercitava fent periodisme d’investigació per denunciar el joc brut.
Jan Laporta va prometre que atacaria i ahir mateix el Barça emetia un comunicat exigint explicacions al capatàs de LaLiga. A banda del pressing a Tebas, hi ha un fet gens menor en aquesta comunicació del Barça: està escrita en un bellíssim català. Hi palesa “l’afartament” del club, acusa Tebas de “fugir d’estudi amb una pàtina amenaçadora” i LaLiga “d’actuar entre bambolines”. A casa considerem essencial que les escomeses a l’enemic tinguin el seal of approval d’en Pompeu Fabra (de fet, amb una mica més de “nogensmenys”, algun altre “tanmateix” i un “glandllèpol”, el text podria haver tingut la marca de la meva inigualada prosa). Quant al contingut, la cosa no és notícia però continua essent excepcional: Laporta és dels pocs catalans que fan una cosa tan normal com excel·lir en la pugna i defensar-se abrandant l’espasa. Els vidents habituals el creien de genollons: que n’aprenguin.
Davant d’eventualitats futures, no tornem a caure en la trampa processista d’acceptar la versió periodística dels tafurs de Madrid ni la prèdica de la judicatura espanyola
Per contingències de la divinitat, mentre hem certificat de quin peu calcen Tebas i Negreira (hi ha informacions d’última hora que certifiquen pagaments a l’antic àrbitre per part d’altres clubs), sabíem d’un possible retorn de Leo Messi al Barça. La cosa és perfectament explicable. Fins i tot en les històries més excelses d’amor, sovint un dels cònjuges creu que serà més feliç tenint una aventura amb la mainadera. Així Leo Messi, que abandonà el club de la seva vida per intentar copiar la benaurança del millor futbol que ha vist el món viatjant a un equip de xarons patrocinat pel cantó més fosc. Després d’anys de parsimònia, el Barça torna a jugar bé i és normal que Messi vulgui acabar la seva carrera envoltat d’alegria i aixecant alguna copa. Ara ja has tastat un poc de cuixa fora de casa, Leo fillet; torna a sopar, que ja saps que de macarrons com els de l’àvia no en trobaràs enlloc. Creu-me.
De tot això cal que els catalans, i la culerada en particular, en treguin una lliçó transcendental. Primer; que aquí la notícia més important sobre el Barça en els darrers mesos és que el club torna a guanyar; la victòria torna a ésser la norma i, després d’algunes temporades en blanc, podrem acabar la present amb tres títols com un trio de sols (espero que tots els vidents que havien menyspreat Xavi Hernàndez tinguin la mínima deferència de pujar a Montserrat i demanar perdó a l’altíssim). Segon; que davant d’eventualitats futures no tornem a caure en la trampa processista d’acceptar la versió periodística dels tafurs de Madrid ni la prèdica de la judicatura espanyola (friendly reminder: van engarjolar un antic president del Barça durant dos anys sense que li hagin trobat un sol delicte). I tercer; deixeu d’indignar-nos i celebreu la bona nova de la normalitat de guanyar.
Javier Tebas ja va intentar impedir el debut de Leo Messi a primera divisió amb el Barça. Tindria una gràcia poètica fora mida que s’acabés vinclant per acatar el seu retorn a casa. I qui abans guanyava, ara plora. Molt excepcionalment passa que el món és meravellós, quasi nostre. Tant de bo ho poguéssim aplicar a la política.