La casualitat ha fet que per motius professionals hagi viatjat als Estats Units i a Mèxic en ple Mundial de futbol. Així que aquesta és una crònica d’urgència, parcial i subjectiva. Amb un matís important. Quan hi he arribat, tant els Estats Units com Mèxic —i el Canadà— ja estaven eliminats.
D’entrada, no es pot dir que els americans hagin passat olímpicament de la Copa del Món de futbol, malgrat ser el cinquè esport en interès. Aquí, primer hi ha el futbol americà, el bàsquet, el beisbol i l’hoquei sobre gel. Tres dels quals no deixen de ser una versió egocèntrica del rugbi, el criquet i l’hoquei herba. Al meu hotel hi havia corporis de CR7, Messi o Neymar com a benvinguda. Tot i que tampoc és una competició omnipresent als carrers. Això sí, hi ha una fanzone a Rockefeller Center, que l’altre dia omplien aficionats colombians, que van marxar capcots per la derrota als penals. I al pis 70 no sé quants, en un d’aquests edificis on pots pujar a contemplar les vistes i penjar a Instagram la mateixa foto que milers de persones més, hi havia diferents pantalles emetent el partit per Telemundo.
Els més preocupats per la immigració són moltes vegades els penúltims
Un altre contrast el podies trobar en Chinatown i Little Italy, dos barris —com saben— fronterers. I, oh sorpresa, mentre al barri xinès no hi havia rastre de la competició, a totes les terrasses dels restaurants italoamericans hi havia pantalla per seguir els partits mentre et menjaves uns fetuccini Alfredo. Al final, com deia, els colombians passejaven capcots vestits de groc i, en canvi, els argentins eren felicitats quan passaven pel carrer amb l’albiceleste. Ara, en la meva vida he trobat ningú tan emprenyat com un taxista egipci que va renegar tota la carrera contra Infantino, la corrupció arbitral i l’astre argentí. Fins que es va adonar que els passatgers eren de Barcelona i potser no estaven tan d’acord amb ell que Cristiano Ronaldo és una bellíssima persona i Messi no.
Nova York continua sent una ciutat amb molta immigració. És en els gens de la ciutat i del país. I els llatins ocupen cada cop més llocs de feina. Alguns van arribar fa dècades. D'altres ho han fet els últims anys. Molts van travessar la frontera il·legalment, si aquesta ha de ser la paraula. Alguns provinents de Mèxic mateix. D'altres fent una ruta més llarga des de l’Equador. Molts amb el mateix problema. Tot i que tenen permís per treballar —i tots ho fan—, si els enxampa l’ICE o la mateixa policia, els expulsaran del país. Així que van de casa a la feina i de la feina a casa. És cert que molts immigrants llatins han votat Trump. Els més preocupats per la immigració són moltes vegades els penúltims. Però la majoria el temen.
I és una paradoxa. Resulta que la que encara és la primera potencia mundial en gairebé tot, incloent-hi els esports, és una potència mediocre en l’esport més practicat i que més passió desperta al món, incloent-hi els taxistes egipcis. I resulta que si mai vol ser una potència mundial, els únics que poden revertir això són els immigrants llatins. Ja saben que el futbol s’assembla més a la vida real que el que voldrien els nacionalistes excloents. I Trump i els seus seguidors haurien de saber que va ser amb la immigració, la globalització i el lliure comerç com els Estats Units es van convertir en la primera potencia mundial. No posant murs, aïllant-se i imposant aranzels.