Amb expectació escèptica hem seguit la quarta ronda de la taula de diàleg, d’incerts, ara per ara, resultats pràctics cap al camí final: l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació des de pactat a consentit. Entremig, es poden produir, si es negocia bé, resultats més enllà de l'atracallat autonomisme, amb el qual els bascos i navarresos, per exemple, viuen la mar de bé. Sembla que ja en tenim un a tocar: la protecció del català, fins i tot, pel mateix Estat. Caldrà veure com es materialitza la lletra petita d’aquesta protecció. El primer pas el tindrem en veure les al·legacions que fa l’Advocacia de l’Estat a la qüestió de constitucionalitat que el TSJC ha plantejat davant el TC per les noves normes legals sobre l’ensenyament del català, innovació normativa que li impedeix d'executar les sentències del 25 per cent.

Personalment, he de dir que fins i tot aquest resultat sobre el català m’ha sorprès. No me l’esperava. No perquè em malfiés de la taula de diàleg, sinó perquè, com que la veig sabotejada des del costat català, pensava —i reconec el meu error— que a La Moncloa continuarien donant allargues. Sense unitat, la força de la part catalana de la taula perd potència, com un dipòsit de benzina foradat.

Un dels motius que s’al·leguen, de manera que s’arriba a dir que l’actual estat de coses és un incompliment flagrant dels pactes Aragonès-Sànchez (Jordi), és que la taula no progressa. Certament, progressa poc, potser massa poc. Ara bé, potser si tingués més potència i els desacords, que tot govern de coalició genera, no s’escenifiquessin en públic diversos cops al dia, a La Moncloa tindrien la sensació que cal afluixar més en la mesura que la voluntat negociadora és real i poderosa.

D’acord amb la demoscòpia, que passa olímpicament de les fantasies de Twitter, JuntsxCat va de davallada. Una de les causes, a més del seu origen convergent, cada cop més visiblement dominant, la podríem trobar en la seva política obstruccionista des de fora del Govern, malgrat que en forma part. Aquesta política obstruccionista —de paraula— genera una tensió que fa perdre forces. Però, a més, resulta contrària al mateix partit: amaga la seva feina de govern i els indubtables èxits assolits. Disparar-se un tret al peu és això. Al cap i a la fi, aquesta política costa d’entendre a l’electorat.

A més d’aquesta pèrdua de potència, hom torna un cop més a confondre la Política —amb majúscules— amb la màgia. Es fa veure i es fa creure a la ciutadania, més ben dit, a una bona part d’ella, que n'hi ha prou a desitjar una cosa i repetir en veu alta cada cop que s’obre la boca un desig perquè el desig en qüestió es faci realitat. Pot ser que hi hagi dirigents que ho creguin. Cosa que denotaria el defectuós sistema de selecció del personal polític.

A la història, tots els canvis socials i polítics s’han produït de la mateixa manera, a força de perseverança i temps. Els canvis estructurals, com el que suposa per a l’estat espanyol un referèndum d’autodeterminació, són un terrabastall en el país de l’antes el fuero que el huevo

Però els veterans dirigents de JuntsxCat, els que porten anys a la política i pateixen i han patit, no només ara, sinó des de fa temps, la repressió de l’Estat en les seves infinites formes —sempre se n’empesquen una de nova—, els dirigents de JuntsxCat que tenen una carrera rere seu, tenen dificultats per sostenir fins al final la seva, diguem, màgia. La prova: continuen i continuaran al Govern, com a mínim, fins al proper cicle electoral. O no. En tot cas, no sabem quina és la seva alternativa real.

Saben perfectament —ometo un ofensiu “haurien de saber”— que assolir la independència o, encara abans, el referèndum d’autodeterminació, no és una qüestió d’un dia, ni d’un any, ni de tantes o tantes més reunions d’una taula, de la qual pràcticament hom surt igual que com ha entrat, fins que, passat molt de temps, s’avança. I aquest avenç no és —no serà— un miracle. Ans al contrari: és fruit —serà fruit— d’una perseverança a prova de bomba.

A la història, tots els canvis socials i polítics s’han produït de la mateixa manera, a força de perseverança i temps. Els canvis estructurals, com el que suposa per a l’estat espanyol un referèndum d’autodeterminació —poc importa qui el guanyi—, són un terrabastall en el país de l’antes el fuero que el huevo. La producció d’aquest canvi radical no serà de la nit al dia. Aquest canvi radical, deixant de banda riscs sistèmics en un estat tan poc dinàmic, sargit per la corrupció i unes castes financeres-funcionarials que desborden poder, no serà fruit de la màgia, sinó de la intel·ligent perseverança, durant la qual molts perdran molts pèls —potser tots— a la gatera. Dit d’una altra manera: durarà anys, molts. Recordem la jornada de vuit hores, el vot de la dona o un ensenyament públic de qualitat, entre altres moltes conquestes socials i polítiques. Totes van venir després de llargs i duríssims combats, molts cops amb sang pel mig, cosa que ara, sortosament, desterrem de soca-rel.

En fi. Si volem el bé dels nostres compatriotes —que són el més important—, cal aplicar-se a donar tota la potència possible a la taula de diàleg. Què passaria a les properes eleccions si per la part catalana no es pogués seguir amb la taula? El primer pas rau en la unitat. El segon rau a no mirar ni de resquitllada el rellotge. Més aviat cal enfortir les pròpies vitamines i no oblidar les constants demoscòpiques.

Aquesta unitat sí que seria una bona sorpresa. I profitosa. I acceleradora d’esdeveniments positius.