Els comunicats oficials posteriors a la taula de diàleg, signats pels Governs d’Espanya i de Catalunya,  suposen la clausura definitiva per part de l’executiu català del procés sobiranista i marca un canvi de paradigma amb el retorn a la política convencional de sempre. Alguns telepredicadors polítics potser mantindran la xarlataneria, falsament independentista, però degut al seu patetisme la gent desconnectarà i la reivindicació sobiranista deixarà de determinar el mapa polític. Per posar un exemple, els vots que es disputin ERC i Junts per Catalunya ja no els guanyaran per ser més o menys independentistes (de boqueta), sinó per la seva posició a favor o en contra de suprimir l’impost de successions.

Del tenor dels comunicats de la taula de diàleg, tothom que no vol enganyar interpreta que Esquerra Republicana aparca la reivindicació de l’amnistia i l’autodeterminació i es compromet a conduir la seva activitat política dins el marc de la legalitat espanyola, que com tothom sap sempre serà incompatible amb la independència i l’autodeterminació. A canvi, el Govern espanyol no es compromet absolutament a res. Llegint i rellegint els comunicats, que semblen redactats per un buròcrata de la Unió Soviètica, no hi ha manera de trobar cap compromís concret del Govern més progressista de la història. La suposada desjudicialització la desmenteix la bel·ligerància de la fiscalia i alguna promesa resulta fins i tot un insult a la intel·ligència. Diuen que defensaran l’ús del català a les institucions europees amb l’autoritat moral que els atribueix prohibir-lo sistemàticament a les institucions espanyoles.

La posició actual d’ERC queda molt lluny dels plantejaments expressats pel president de la Generalitat en el discurs de la seva investidura. Aragonès es va comprometre a “impulsar una nova Generalitat republicana que culmini la independència de Catalunya (...) fent inevitable l'amnistia i l'exercici del dret a l'autodeterminació". Com el que no pot ser no pot ser i a més és impossible, Aragonès ha optat per tocar de peus a terra, assumint que la política en sentit aristotèlic és l’art del que és possible, i ha accedit a deixar-se de fantasies i limitar la seva acció política a la gestió autonòmica. Amb tot, el partit que lidera Oriol Junqueras acompleix fil per randa la llegenda del Capità Aranya, aquell que embarcava tothom, però ell es quedava a Espanya.

Els vots que es disputin ERC i Junts per Catalunya ja no els guanyaran per ser més o menys independentistes, sinó per la seva posició a favor o en contra de suprimir l’impost de successions

El resultat de la taula de diàleg és, de fet, un acord PSOE-ERC per aguantar com sigui la legislatura espanyola i, si calgués, la catalana. La paradoxa és que està més interessada ERC en la continuïtat de Sánchez al Govern espanyol, encara que els espiï, que el mateix PSOE. I això perquè l’estratègia decidida per Oriol Junqueras és consolidar ERC com l’interlocutor català amb l’Estat, encara que sigui per empassar-se gripaus. Ocupar l’escenari, malgrat que l’obra sigui avorrida i els actors dolents, sempre és molt més rendible que no aparèixer, que és el mateix que no ser-hi. I si Sánchez cau, ERC perd el protagonisme que la fa mediàticament important. A diferència de CiU i PNV que podien pactar alternativament amb PSOE i PP, Esquerra Republicana ha de poder ajudar el PSOE per ser algú i, de moment, només de moment, el PSOE es deixa ajudar, òbviament a canvi de res i amb el compromís que ERC ha de fer bondat al Congrés i al Parlament.

En tot cas, ja era hora de passar de la fantasia a la crua realitat i constatar que aquí només hi ha una certa autonomia administrativa que s’ha de gestionar. Tanmateix aquí arribem també a un segon aspecte d’aquesta crua realitat com és que la gestió de l’autonomia l’han de compartir dos partits que són molt més rivals que aliats i han convertit la coalició en un camp de batalla permanent. Les punyalades d’aquesta setmana arran del cas Borràs han estat significatives de la malvolença que presideix les relacions entre tots dos partits. El Govern ERC-Junts esdevé a ulls de la ciutadania un instrument molt més inútil del que en realitat és, perquè alguns consellers i titulars de càrrecs públics sí que fan bona feina, però no es nota i quan es nota sempre hi ha algú disposat a tallar-li el cap.

El resultat és, com pronostica aquesta setmana el CEO, la desmobilització de l’independentisme. Pugen els partits unionistes i el suport a la independència va perdent partidaris. Si com assenyala el baròmetre, el PSC guanya amb 40 diputats o més, l’alternativa serà un nou tripartit, òbviament liderat pel PSC i per això ERC conrea les relacions perquè el PSOE no prohibeixi als socialistes catalans reincidir en el tripartit amb Esquerra Republicana aixoplugada com a segona força.

El CEO també registra que, poc a poc, la gent va despertant i ja només el 17% dels catalans veu factible la independència de Catalunya en el termini de 10 anys. Encara són molts, tenint en compte que les possibilitats de guanyar la independència sense instruments sempre serà zero. Alerta, però. Que es constati que la independència no és a prop ni lluny, no vol dir que el país hagi de renunciar a ser. Una cosa és el Govern i els polítics i una altra molt diferent la societat. La història ha demostrat que la independència no és una condició sine qua non per a l’existència política de Catalunya. La defensa de la identitat i dels interessos del país continua sent més necessària que mai. Potser parlant menys d’independència i treballant més pel país arribarà un dia que la independència potser caigui pel seu propi pes com fruita madura o fins i tot potser ja no calgui.