Els acords tarifaris amb els Estats Units ens han tornat a recordar que Europa no ha superat el segle XX. A diferència del que passa a la Xina, a Rússia, a l'Índia, i fins i tot en alguna part de l’Àfrica i de Sud-amèrica, sembla que en aquesta part de món l'ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial segueix perfectament vigent. Els europeus no hem pogut deixar enrere els traumes del nazisme i la història està a punt de passar-nos per sobre. De fet, si no fos que Europa és la matriu del món modern i que, sense el pes del continent, l'islam faria segles que seria hegemònic, estaríem condemnats a la irrellevància.

Fins fa poc, semblava que l’únic polític europeu que no s'avergonyia de ser nacionalista era Jordi Pujol. Encara avui, de vegades sembla que l’únic nacionalisme que ha cregut realment en Europa —i algunes vegades en els estats plurinacionals— ha sigut el català. A Catalunya, el nacionalisme no es va aguantar sobre els xantatges d’ETA, com en el cas del País Basc, ni es va poder disfressar d’idealisme amb les polítiques extractives de les velles metròpolis imperials. Els catalans no tenim estat —més enllà d’Andorra—, i això ha fet que moltes vegades les opinions subvencionades ens hagin titllat de nazis. 

Segurament, si la política autonòmica no s’hagués omplert de panxacontents, podríem dir que l’1 d'octubre va ser una ocasió perduda per redefinir Europa. Després de la caiguda del mur de Berlín, l’1 d’octubre és potser l’esdeveniment polític que més força ha fet per desbordar les institucions i els límits mentals dels europeus. La caiguda del mur de Berlín ens va reconnectar amb la història a través dels països de l'est i va fer caducar l’èpica opiàcia de les pel·lícules de Hollywood. L’1 d’octubre, per la seva banda, va fer evident que la superioritat moral de la Unió Europea és un truc propagandístic per dissimular les pulsions decrèpites dels vells imperis que la componen.

No és casualitat que, des de 2017, la Unió Europea hagi esdevingut un club d’estats cada cop més fàcil de manipular —i de dividir— pels poders externs. Després de la Segona Guerra Mundial, Estats Units i Rússia van convertir el nacionalisme en un estigma i els europeus vam abraçar tota mena d’ideologies progressistes que traïen el sentit de la nostra història. Ara, quan veig que Itàlia i Hongria es posen d'acord per donar suport a Vox, no puc evitar pensar que el pèndol oscil·la cap a l'altre extrem. Itàlia és un estat, però no ha sigut mai una nació, mentre que Hongria és una nació, tot i que l’estat no coincideixi amb les seves fronteres nacionals. 

Encara que interessi oblidar-ho, Vox va néixer com una resposta reaccionària a l’1 d’octubre. Tard o d’hora, els castellans i els europeus hauran de decidir quin camí prefereixen prendre. Als Estats Units i a Rússia, els interessa una Europa dividida per estats, si pot ser autoritaris i agressivament nacionalistes. Les nacions, dins del seu particularisme, poden compartir místiques, com la democràcia o el cristianisme. L’interès d’Estat, com ja va explicar Richelieu, no respecta res. En aquest aspecte, Vox és un partit alimentat per l’imperialisme americà i rus, igual que ho va ser el franquisme de la Guerra Freda i el relativisme que va portar fins a les microideologies de Podemos.

Europa es tornarà a definir a Espanya o, més ben dit, a la Marca Hispànica, que és on al capdavall va començar

L’1 d’octubre, en canvi, té la força de mil anys d'història i connecta amb les revolucions burgeses del segle XIX que van convertir Europa en el motlle del món. És lògic que la idea d’un imperi democràtic europeu, fet de velles nacions experimentades, no agradi ni a Washington ni a Moscou, però això no vol dir que no ens hagi d’agradar a nosaltres. Aviat Espanya es trobarà amb una contradicció que els castellans no s’esperaven. Així com al segle XVI els catalans no teníem força per anar enlloc sense ells, ara seran ells que no tindran força per anar enlloc sense nosaltres. Europa es tornarà a definir a Espanya o, més ben dit, a la Marca Hispànica, que és on al capdavall va començar.   

Per posar-ho amb un exemple molt petit i molt concret: sense el català —que encara no és oficial a Europa—, Espanya bascularà cada cop més cap al Marroc i Mèxic, i sense el puzle peninsular Itàlia i França també seran absorbides per les dinàmiques globals del món àrab i llatinoamericà. Pot semblar una afirmació hiperbòlica, però la complexitat espanyola sempre ha estat un mirall tràgic de la diversitat del continent. Les velles nacions d’Europa ens haurem d’aprendre a relacionar i a respectar més enllà dels mecanismes rústics dels estats. O aquesta vegada seran les potències estrangeres les que ens convertiran en un camp de batalla.