Diuen a Crític —massa coses, diuen a Crític— que torna el nacionalisme i, la veritat, tant de bo no se n'hagués anat mai. Tant de bo una part de la classe política no hagués abraçat la tesi badoca que, políticament, l'independentisme tenia sentit sense el nacionalisme. Que un moviment separatista podia existir sense definir la nació a separar, ni els motius de fons —no només els materials— per fer-ho. L'afany de distanciar-se de les pitjors versions del nacionalisme —totes elles, nacionalisme d'estat— paralitza una part del moviment independentista i l'incapacita per llegir les excepcionalitats i les circumstàncies que legitimaven —i legitimen— el nacionalisme d'una nació sense estat com la nostra. En última instància, aquesta equiparació barroera i injusta sempre acaba al mateix lloc: en la mena de consignes que justifiquen que tant per tant, davant dels perills del nacionalisme genèric, surt més a compte la paràlisi. I al final, això sempre s'acaba traduint en el desarmament ideològic del nacionalisme català; és a dir, en adob per al nacionalisme espanyol.
La columna d'Adam Majó —director de l'Oficina per a la Defensa dels Drets Civils i Polítics de la Generalitat de Catalunya— que cito a l'obertura és important perquè cristal·litza algunes d'aquestes tesis emmetzinades. La primera, que "l'actual ascens global del nacionalisme arriba de bracet de les extremes dretes i dels totalitarismes, i va carregat de xenofòbia, de jerarquització i d'insolidaritat; i aquest és un context ideològic que ho contamina tot i del qual és molt difícil desmarcar-se". El nacionalisme català beu d'una tradició que va molt més enllà de les modes d'aquest segle. El genocidi lingüístic i cultural que pateix la nació catalana no s'esvairà per molt que el nacionalisme global vagi carregat de tot allò al qual Majó es refereix. El que Majó representa s'excusa en Trump, en Meloni, en Orbán o en Orriols per desdibuixar les raons de ser del nacionalisme català i deixar d'entendre'l dins de la seva conjuntura concreta. Ras i curt, valida el sistema d'opressions de l'Estat espanyol tot desvirtuant la ideologia que lluita per revertir-ne les conseqüències i associant-la al mal moral. En aquesta tombarella teòrica, no hi ha ni una engruna de fiscalització a un nacionalisme espanyol que sempre té i ha tingut totes les similituds amb la dreta global que tant tem una part de l'esquerra catalana.
La segona, que "la gran majoria dels estats del món són massa petits i massa dependents per garantir als seus ciutadans i ciutadanes els mínims que aquests n'esperen" i que "volen estats nacionals amb tots els atributs simbòlics i tota la litúrgia nacionalista, però sense poder real per imposar condicions a les grans concentracions de capital i de poder". Aquesta és important perquè reflecteix fins a quin punt hi ha qui en té prou amb l'argument que el món no és perfecte —o és massa complex, o està massa fet merda— per desactivar qualsevol instint de lluita reversiva. Fa gràcia, és clar, que això vingui de la mena de gent que té tothora la revolució a la boca. Tot plegat parteix de la confusió —interessada, penso— que el nacionalisme català ha de trobar el seu potencial i el seu motor en la capacitat de remeiar totes les injustícies i les desigualtats del món, en comptes de garantir la pervivència de la nació catalana en tots els seus vessants.
Així, es carrega el nacionalisme català d'una responsabilitat vers els mals i greuges de la humanitat, i com que per naturalesa no pot responsabilitzar-se'n —perquè aquest no és el seu objectiu— se l'acaba desestimant com una rampoina arcaica, d'aquí que s'emprin els mots "atributs simbòlics" i "litúrgia nacionalista". Aquesta retòrica gairebé esotèrica per a referir-se al nacionalisme català acaba posant distància entre la dominació espanyola i les conseqüències concretes que té sobre la vida dels catalans. El nacionalisme català no és cap litúrgia i els símbols no s'adscriuen a la categoria dels esperits. El nacionalisme català és l'eina ideològica que vol restablir els drets nacionals dels catalans al seu país, que ambiciona una cosa tan senzilla, palpable i poc esotèrica com ara que els metges ens atenguin en la nostra llengua o que la canalla, també els fills dels immigrants, es puguin catalanitzar a l'escola. Amb l'ideal de garantir tots els drets universals a tot el món, s'acaba negant d'arrel la lluita pels drets nacionals i lingüístics dels catalans, o empenyent perquè el nacionalisme català esdevingui un moviment de lluita pels drets civils i universals de manera desnacionalitzada.
La repolitització del nacionalisme català era necessària per despertar-nos de l'anestèsia, però també per esmenar totes aquelles negligències teòriques del moviment independentista que van fer que, bo i tenir la gent al carrer, la nació se'ns escapés de les mans
Finalment, la tercera tesi emmetzinada: atenent-nos a tot el que s'ha exposat aquí, qualsevol que gosi desmuntar aquest entramat d'invisibilitzacions i desnacionalització programada, qualsevol que entengui que la lluita pels drets nacionals dels catalans no ha d'anar supeditada a la consecució de la pau al món i a la desarticulació del gran capital, serà titllat de reaccionari. Si no té una acusació de xenofòbia, se li n'assignarà una d'ofici. És realment fascinant i poètic fins a quin punt els defensors d'aquest marc fan la pinça amb aquells que, posant un exemple recent, qualifiquen l'estelada de símbol excloent —que incita a la violència policial, per cert. A partir d'aquí, la columna d'Adam Majó entra en una sèrie de falses dicotomies i de simplismes alimentats pels prejudicis i per la voluntat de justificar totes les tesis anteriors.
Que parlar de demografia i de les eines que tenim per catalanitzar la immigració —o regular-la— és qualificar-la "d'amenaça existencial" per a la nació catalana, tot això sense esmentar en cap moment l'Estat espanyol ni el paper que aquí juga. Que el nacionalisme català s'encaparra a delimitar qui és i qui no és català i s'encaparra a desqualificar la versió més "inclusiva" i "evolutiva" de la catalanitat, sense explicar què és una ni què és l'altra. Arribats a aquest punt no seria precipitat assumir que només la catalanitat amb una dosi d'espanyolitat és acceptable per a l'espai ideològic que Majó representa. Que "defensen propostes segregades com la doble xarxa escolar" —crec que si algú li fes explicar en què consisteix aquesta proposta no sabria ni per on començar— i que "posen més esforços a defensar els drets concrets i quotidians dels catalanoparlants que a ampliar el nombre d'usuaris de la llengua", com si una cosa no anés amb l'altra. Hem d'assumir que és del parer que calen més consensos de país i més pactes per la llengua per no fer-la antipàtica, el mateix que pensa Salvador Illa.
Segons Adam Majó, que va ser regidor de la CUP durant dues legislatures, això conduiria directament "a la minorització que ells mateixos denuncien". Tant discurset teòric esquerranós per acabar allà mateix que Societat Civil Catalana i que tots els partits espanyolistes: en culpar del retrocés del català i la minorització de la nació catalana els catalans mateixos. Perquè ens defensem massa, vaja. La traca final: "el catalanisme només pot fer front al nacionalisme antagonista si ve carregat de valors diferents i millors com la igualtat, la inclusivitat, la modernitat, la fraternitat o l'internacionalisme". Si per poder-te dir nacionalista català, o per poder considerar el nacionalisme català una lluita legítima, l'has de supeditar a totes les lluites universals possibles, potser és que no la consideres legítima. I no passa res, escolta. Ara, així les coses, aleshores et cal acceptar en quin lloc de l'eix nacional et deixa, això. I amb qui, volent ser l'encarnació del bé moral i de la pau al món, acabes compartint llit.
La columna de Majó té per títol Torna el nacionalisme!, com si es tractés d'una amenaça, però des d'aquest racó d'internet no ho podem rebre més que com una bona notícia. Havent sortit d'un procés que va caure ideològicament en les tesis que aquí s'exposen, que comencin a brotar propostes polítiques desacomplexadament nacionalistes que, alhora, no cauen en la temptació de l'extrema dreta, és un símptoma de recuperació, de redreçament i d'autoestima. La repolitització del nacionalisme català era necessària per despertar-nos de l'anestèsia, però també per esmenar totes aquelles negligències teòriques del moviment independentista que van fer que, bo i tenir la gent al carrer, la nació se'ns escapés de les mans. Si és que mai hi va ser, tant de bo que el nacionalisme no se n'hagués anat mai.