"Visc al carrer perquè no tinc cap ajuda". Així ha començat la interrupció d’un acte polític del PP de Barcelona organitzat, precisament, per denunciar la presència d'un assentament irregular de persones sense llar al barri de la Vila Olímpica. L’home, visiblement alterat (i tal vegada begut), ha increpat tant el vicesecretari de Política Autonòmica i Municipal i Anàlisi Electoral del PP, Elías Bendodo, com aquest monument al cinisme que és el nostre conegut Daniel Sirera. Instal·lats en aquell lloc, i per a aquella mena d’acte, no és del tot estrany que un sensellar es consideri provocat. L’home va afegir, concretament, que "El meu pare és enginyer industrial, i la meva mare és antropòloga, i jo soc adoptat i estic al carrer perquè no em doneu una puta ajuda, d’acord?".
I continua: "Estic al carrer per una ordre d'allunyament, d’acord?, i he viatjat per tot el món i els meus pares tenen més pasta que… una merda". Després, sigui a la desesperada o bé com a la recerca d’una dignitat perduda (o robada), enllaça les paraules "tanmateix, quelcom, esdevindre, esdevingués" per demostrar que és un home culte. El català com a mostra de bon nivell cultural, però, a més, el relat personal com a mostra d’una decadència evident de la qual ell rebutja la culpa. No en sabem la història, no sabem si ell no ha fet les coses bé, no sabem si és un desgraciat, però alhora sí que sabem que és un desgraciat. I també sabem que ell assenyala, molt directament, la manca d’ajuts. Un clamorós desemparament, hagi comès els errors que sigui. El vídeo ens ha impactat, admetem-ho, pel perfil del personatge: s’acosta perillosament a la nostra normalitat, a algun dels nostres amics, al nostre perfil cultural, a nosaltres. Generalitzar no s’hi val, i per això hi posaré un "potser": i si potser aquest home és un simple exemple de com la nostra classe mitjana, o si més no culta, no se’n surt o, com a mínim, no troba ajuts quan els necessita?
Malauradament, les dades no desmenteixen la intuïció. Arrels Fundació ha tancat el 2025 havent atès 3.337 persones a Barcelona, la xifra més alta de la seva història, un 3% més que l'any anterior. Del recompte nocturn de desembre es desprèn que gairebé 2.000 persones dormen al carrer, un 43% més que el 2023. I no és un fenomen que afecti només perfils, diguem-ne, "clàssics": més de 1.500 de les persones ateses ho van ser per primera vegada l'any passat, cosa que indica que el flux d'entrada (de sortida) al carrer no s'atura, sinó que s'accelera. L'informe "Viure al carrer a Barcelona", elaborat a partir de 676 enquestes, hi afegeix que el 35,3% de les persones que dormen al ras declaren que el darrer habitatge que van tenir era de lloguer o de propietat. No parlem, doncs, només de trajectòries de marginalitat crònica, sinó de gent que tenia casa i l'ha perduda. El 72,6% ja no té cap expectativa d'accedir a un habitatge, i només una de cada quatre hi veu una sortida. "El dret a quedar-se" de Jaume Collboni o les polítiques regulatòries precipitades, obra del socialisme nostrat alguna cosa hi deuen tenir a veure.
La classe mitjana nota com l’aigua ja li arriba als turmells
El relat de l'home de la Vila Olímpica pot ser anecdòtic, o pot no ser-ho tant. Perquè quan diu que no li donen "cap ajuda", no exagera tant com desitjaríem. El Síndic de Greuges de Catalunya alertava enguany que el temps mitjà per tramitar la renda garantida de ciutadania (RGC) ha arribat als 122 dies —gairebé el doble que fa dos anys. Mentrestant, la cobertura d'aquesta prestació sobre la població amb privació material severa ha baixat del 21,65% al 20,41% en només mig any, segons dades pròpies del sector social. I una de cada cinc persones sense llar a Catalunya no té absolutament cap ingrés, ni tan sols aquest. L'IRSC, l'indicador que fixa l'import de la prestació, se situa en 778,49 euros mensuals: una xifra que, en una ciutat on el lloguer mitjà supera de llarg els 1.000 euros, no permet ni de bon tros accedir a un habitatge digne. El sistema d'ajuts no s'ha esfondrat de cop: s'ha anat erosionant a còpia de burocràcia, llistes d'espera i una coordinació deficient entre l'ingrés mínim vital estatal i la RGC catalana, que sovint deixa les persones "entre prestacions" sense cap de les dues mentre se'n resol l’expedient.
Però sí, la classe mitjana nota com l’aigua ja li arriba als turmells. Sí, aquesta famosa classe mitjana catalana que munta empreses, o treballa amb rigor, o crea escoles o hospitals o clubs de futbol, que s’ha educat bé, que intenta ser constructiva i que munta un procés independentista quan cal, veu el precipici acostar-se massa perillosament. "Les hemos destrozado la clase media", podrien gosar dir aviat: el IX Informe FOESSA, publicat el 2025 per Càritas, afirma que vivim "un procés inèdit de fragmentació social", en què la classe mitjana es contrau i moltes famílies cauen cap a estrats inferiors. L'exclusió severa ja afecta un 52% més de persones que el 2007, i l'habitatge ha esdevingut el factor que "expulsa una de cada quatre llars d'una vida digna". Socialisme del "dret a quedar-se", un altre cop. L’informe també documenta com la identitat obrera i de classe mitjana tradicional s'ha anat dissolent en tres dècades, mentre aquestes famílies troben dificultats a les xarxes de suport quan el sistema públic falla. No calen, per caure, grans catàstrofes vitals: n'hi ha prou amb un acomiadament, un desnonament, una separació complicada o, com sembla el cas de l'home del vídeo, una ordre d'allunyament que trenca de cop qualsevol xarxa familiar. A partir d'aquí, si els ajuts triguen mesos a arribar o no arriben mai, la caiguda és ràpida i, sovint, irreversible.
Per a qui vol reduir el sensellarisme a un problema individual de manca de voluntat o de vicis, el problema es redueix a una incomoditat paisatgística enmig de la Vila Olímpica. Però les dades mostren un sistema d'ajuts ineficient, que deixa fora una de cada cinc persones que ja viuen al carrer. I per a qui voldria fer-ne només una qüestió de manca de recursos públics (perquè el relat de l'home barreja, sense pudor, cultura, família benestant i carrer), això li hauria de recordar que la xarxa que teòricament ens protegeix no és sòlida. Entre la provocació política d'un acte i la interrupció d'un desconegut hi ha, doncs, la denúncia d’un sistema que no hauria de ser només seva, sinó de tots nosaltres. Ell també es deixa una cosa al tinter, molt semblant al que vull dir per acabar: "Visca el Barça i España a tomar por culo".