De la intriga i de l’oportunisme polític, d’una absoluta manca d’ideals. Aviat està resposta la pregunta que molts electors es fan després del desembarcament definitiu de Manuel Valls com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’antic primer ministre francès és objectivament un gran professional, un formidable embolicador de troques, un astut venedor de fum, un polític tan eficaç i temible com mancat de conviccions o d’escrúpols. En contrast amb l’idealisme, de vegades tronat, de la major part dels membres de la classe política catalana, a diferència de l’apassionada militància de molts dels nostres representants locals, vet aquí un home polític químicament pur, fred, que no només pensa exclusivament en ell mateix, tampoc no té cap més ideal que la seva pròpia ambició desmesurada, de dimensions monstruoses, inconcebibles. És un error subestimar un rival tan poderós però també ho és oblidar que desconeix la mala consciència, per a ell només existeix l’instint de poder.

Nascut a Barcelona el 1962, fill del pintor català Xavier Valls i de la suïssa italiana Luisangela Galfetti instal·lats a París, el polític demostra des de ben jove una natural distància cap a l’ambient artístic i creatiu de casa seva. Ben decidit a reivindicar-se per ell mateix, aviat descobreix en la universitat de la Sorbona on se suposa que estudia Historia, no pas una font privilegiada de coneixement, sinó un territori on desenvoluparà la seva determinant vocació política. La UNEF, la Union Nationale des Étudiants de France, el sindicat estudiantil, li oferirà un immillorable laboratori d’assaigs. Hi aprèn a enraonar i a divagar amb intenció, a dir el que volen sentir els interlocutors, a fer d’espia, a negociar amb vàries faccions alhora, a fer el cor fort i a no confiar mai en els amics. Company de viatge del trotskisme en els seus inicis, no demostra gaire interès per la teoria i, en canvi, aprèn a tenir una enorme capacitat per identificar les dinàmiques guanyadores, els corrents que aconseguiran l’èxit. Al mateix temps que entra en contacte amb els trotskistes que tenen com a cap Lionel Jospin sap reivindicar-se com a seguidor de Michel Rocard, el socialista anticomunista. Tots dos tan diferents menys en una cosa: esdevindran primers ministres de la República.

Ben aviat Manuel Valls s’especialitza en comunicació política, se situa ben a prop dels principals responsables en comunicació del Partit Socialista francès, Stéphane Fouks i Alain Bauer (futur gran mestre de la principal lògia maçònica, el Gran Orient de França). Si algú hagués imaginat que buscava bons partits no n’hauria pogut trobat de millors. Deixa d’estudiar perquè dedica tot el temps possible a la conspiració política, a fer-se un lloc. Té molta pressa i deixa ben clar que no és gaire partidari de la moderació. Encara no és un cadell i ja el veiem en la comissió executiva federal, dins de l’equip de Rocard, el qual troba molt divertides les malifetes del petit espagnol. I temibles. Durant un temps es guanyarà la vida fent d’assessor parlamentari d’un diputat socialista. Si en 1986, per sorpresa, Rocard convoca una reunió dels dirigents socialistes en la qual expulsa tempestuosament Valls, Bauer i Fouks, sense donar més explicacions, deu dies després els torna a admetre en la direcció del socialisme. La relació amb Rocard és tempestuosa però acaba essent molt favorable per al barceloní. Quan esdevé primer ministre no vol acceptar que entri al Govern perquè només és un  apparàtxik. No té ofici ni benefici i li recomana que reprengui els seus estudis. (Continuarem el proper dia).