L’alcalde de Barcelona ha anat a Nova York i s’ha trobat amb Zohran Mamdani, alcalde de la ciutat i estrella emergent de l’esquerra altermundialista. Jaume Collboni deu pensar que fer-se la foto al costat seu li dona vots i l’ajuda a fagocitar el terreny electoral dels Comuns. Jo penso que la bossa de vots d’un candidat, de vegades, és com una manta; si et tapes els peus, et queda el cap al descobert, i si et tapes el cap, et surten els peus per sota. Per això crec que fer-se la foto amb un polític tremendament populista com Mamdani potser atraurà alguns exvotants d’Ada Colau, però de ben segur que farà desertar alguns votants socialistes moderats. Però Collboni no en té prou amb una foto al costat de Mamdani i li vol copiar alguna mesura, com per exemple l’obertura de supermercats públics. D’altres propostes, com la gratuïtat del transport públic que va prometre Mamdani, sembla que no li fan el pes. A Tallinn, la capital estoniana, tots els residents tenen el bus i el tramvia gratuït, però el seu batlle és conservador i Collboni no deu voler fer-s’hi cap foto ni copiar-li cap iniciativa. No fos cas.
El record més antic que tinc dels supermercats públics m’evoca llarguíssimes prestatgeries buides de productes i llargues cues als carrers de la Unió Soviètica. Eren els famosos Gastronom i Universam, on els planificadors econòmics soviètics preveien emular els supermercats occidentals. Els clients no hi faltaven, però el producte era escàs i, ben sovint, inexistent. El socialisme científic ni era social ni era científic; era misèria. Per això, des de sempre, la gent fuig dels països socialistes: de la RDA, de Veneçuela, de Cuba o de Corea del Nord. La gent vol supermercats de debò, on la rebaixa del preu ve fixada per la competència i el criteri dels clients, no pas per uns buròcrates del partit únic que planifiquen l’economia a centenars de quilòmetres de distància mitjançant plans quinquennals. Els Excels ho aguanten tot; les prestatgeries dels supermercats, no.
Si l’alcalde vol ajudar la gent de Barcelona a l’hora de comprar, no ha d’obrir supermercats públics ni fer polítiques assistencialistes; ha de treballar perquè la gent no perdi poder adquisitiu
Per tant, és evident que la cosa no funcionarà correctament perquè els preus estaran subvencionats per aconseguir que siguin més barats. Si a hores d’ara el problema és que els pagesos i ramaders cobren poc, com carai cobraran més si el supermercat té preus més econòmics encara? Quines empreses voldran vendre-hi els seus productes rebaixats? Seran més rebaixats encara que els supermercats privats més barats? Massa preguntes per a una mesura tan populista. A més, l’Ajuntament de Barcelona estarà fent competència deslleial contra el comerç de la ciutat, un sector que diu que vol protegir. No crec que el comerç de barri, els eixos comercials o les grans superfícies hagin rebut la proposta amb alegria; més aviat al contrari. El comerç de barri, que és el que jo faig servir, ja té prou problemes i dificultats perquè ara l’Ajuntament de Barcelona obri una botiga més barata al seu costat i finançada amb els nostres impostos. I després dels supermercats, què? S’obriran també bars i restaurants públics? Deixem-nos d’invents. Si l’alcalde vol ajudar la gent de Barcelona a l’hora de comprar, no ha d’obrir supermercats públics ni fer polítiques assistencialistes; ha de treballar perquè la gent no perdi poder adquisitiu i ha de fomentar el comerç local i just. No ha de fer la competència als comerciants amb els diners de tothom.
Per sort, crec que la majoria de les persones ja fa temps que ens afaitem i sabem que és altament improbable que mai veiem un supermercat públic a la nostra ciutat. No cal ser gaire espavilat per deduir que un anunci com a aquest, a menys d’un any de les eleccions municipals, no és altra cosa que un esquer electoral per als votants menys cultivats. El mateix Mamdani sap perfectament que el seu pla és inviable, més enllà de ser un artefacte electoral. Per això, durant el seu mandat, obrirà només un supermercat públic a cadascun dels cinc barris de Nova York: Bronx (l’any 2027), Manhattan (any 2029), Brooklyn, Queens i Staten Island (aquests tres ni tan sols tenen data prevista d’obertura). Si tenim en compte que a Nova York hi viuen més de vuit milions de persones, toca a un supermercat públic per cada milió i mig de persones. Impacte real sobre el fons del problema: zero. El cost inicial de la mesura serà de 70 milions de dòlars, que pagaran els contribuents de la ciutat per donar compliment a una proposta electoral. Tot plegat, una bona ensarronada per als votants de Mamdani i per als seus imitadors acrítics arreu del món, entre els quals el nostre alcalde.