Durant aquesta setmana se celebra a Barcelona el SuncineFest, el festival de cinema mediambiental més potent del món. Tinc la grandíssima sort d'haver col·laborat amb en Claudio i amb en Jaume en les últimes edicions i, gràcies a ells, he pogut conèixer els treballs que es presenten al festival. L'enorme quantitat de llargmetratges que es poden veure a Barcelona aquests dies ens ofereix una informació molt necessària. Perquè ens obre els ulls, però, sobretot, ens fa veure des de la dimensió humana la responsabilitat que tenim amb el nostre entorn.

Abordar els reptes enormes que tenim com a espècie humana no és ni ha de ser qüestió de modes ni d'agendes polítiques, que en realitat emmascaren els veritables problemes, fent de l'eslògan, moltes vegades superficial, la seva feina. Abordar el problema del canvi climàtic requereix, per exemple, entendre i analitzar la realitat dels nostres camps. Una perspectiva que poques vegades es veu en els telenotícies i en els mitjans principals de masses. El documental Ganado o desierto precisament ens mostra de quina manera s'ha enfocat la política agropecuària a la Unió Europea, promoguda per mesures com les de la PAC, que lluny de pensar en el benefici de la terra (i, per tant, en el nostre), està plantejada per al benefici de grans productors i terratinents que, a còpia de desertitzar les nostres terres, de deixar-les pràcticament estèrils, estan omplint-se les butxaques.

Descobrir, gràcies a treballs com aquest, que existeixen altres maneres d'abordar l'agricultura i la ramaderia és, sens dubte, una llum en aquesta foscor en què semblen voler sumir-nos mentre ens bombardegen amb notícies apocalíptiques. El canvi climàtic és una realitat, el que potser és necessari abordar és el seu origen i, sobretot, les solucions. Un exemple: enfocar-ho tot en la reducció de producció de CO2 resulta absurd si no sabem que també és important recuperar la terra, permetre que la vida hi torni a néixer. I per això, és fonamental deixar-la descansar, evitar ofegar-la amb químics i promoure-hi la presència del bestiar.

Apostar per una ramaderia sostenible, promoure la vida en l'entorn rural, subministrar serveis i garantir que, d'alguna manera, les institucions ajudin a fer-ho possible, és la necessitat imperiosa que tenim

La vida a la pagesia és una opció més que possible, necessària. Promoure el retorn als pobles buits és una realitat que ens ofereixen diversos treballs presentats al festival Suncine. A més de Ganado o desierto, La senda del pastor obre la porta a recuperar la vida rural de la mà de la generació més jove. Conèixer les experiències de dones com la Lorena és, sense cap dubte, inspirador. La història dels qui han decidit, per voluntat pròpia i tossuda, viure en el camp, del camp i fer possible que els seus fills creixin en un entorn que aposta per l'agricultura i la ramaderia. Trencar amb els mites contra la pagesia i recuperar una cosa essencial per al nostre desenvolupament com a societats, i molt més important: com a espècies.

En un moment en què ha arrelat el discurs ecologista, ara que es fa atenció als problemes que el Suncine fa 29 anys que denuncia, és l'oportunitat per generar una quantitat enorme de possibilitats. Perquè n'hi ha, són factibles i, a més, seran essencials en el futur immediat. Apostar per una ramaderia sostenible, promoure la vida en l'entorn rural, subministrar serveis i garantir que, d'alguna manera, les institucions ajudin a fer-ho possible, és la necessitat imperiosa que tenim, però, sobretot, la solució a moltíssims dels nostres problemes.

Evidentment, l'enorme obstacle i el gran problema que s'ha resoldre és el de la sobirania. La capacitat que els habitants d'un territori tenen per poder cuidar-lo, per poder beneficiar-se'n i fer-ho de tal manera que es garanteixi a les futures generacions que també puguin continuar fent-ho. El problema, és evident, és que el benefici dels pobles sol anar en contra dels interessos de les corporacions i multinacionals. I lògicament, les lleis solen estar pensades per, si no posar-los-hi amb safata, sí beneficiar-los en comparació als petits (agricultors, ramaders, etc.).

Perquè aquest festival ens ensenya que, si bé els contextos i les realitats que vivim en diferents punts del planeta són diverses, la clau per trobar les solucions sol ser similar: la falta d'informació veraç, la falta de capacitat de resposta, la falta de coneixement dels interessos que s'amaguen i, sobretot, la falta de capacitat inicial per produir canvis immediats. Tanmateix, la conscienciació és bàsica per generar prou força que ens faci convèncer que és necessari assumir un paper directe. Involucrar-se, prendre decisions de manera conscient.

El treball d'Anwar ens mostra de quina manera es pot facilitar el desenvolupament de poblacions sumides en l'absoluta desesperació. Com, a través de la instal·lació de plaques solars a Sierra Leone, s'aconsegueix oferir un recurs que serveix per obrir camins.

Un festival que també es pot seguir online i a través de la televisió pública de Barcelona. I que recomano activament, perquè no només és un gust veure els paisatges, els animals, les diferents realitats als llocs més recòndits del planeta; és que també aporta llum, projectes i solucions que ara més que mai ens fan falta.

A més, el festival té una secció especial per als més petits, on es pot accedir a material que ens ajudarà a explicar als nostres fills la necessitat de cuidar el planeta i recordar-los que això inclou tots els éssers vius que hi habitem. Tant de bo a les principals cadenes, als mitjans de masses, a les sales de cinema i a les aules es poguessin veure de manera habitual treballs com els que ara ens ofereix el Suncine. Qui tingui aquesta oportunitat, que l'aprofiti.