No és fàcil triangular interessos confrontats. La dreta de Junts i l'esquerra del Consell de Ministres han de connectar la profunda crisi de l'habitatge en un reial decret que no soluciona la manca d'oferta ni els problemes d'accés. Però pot servir d'alleujament, a tall d'ibuprofèn, en un mercat trencat per molts llocs i per diverses causes. El detonant del desnonament de la Maricarmen, precedit pel suïcidi de l'Olga a l'Hospitalet, va ser un brou de cultiu que des del Ministeri d'Habitatge van llegir i valorar dies abans del desnonament a Madrid. Negociaven amb Urbagestión des de juliol i, per previsible que fos —era el quart i definitiu intent de llançament—, no deixaria de tenir impacte. La imatge dels antiavalots, radial en mà, traient una anciana de casa seva, traslladaa una altra època. Una a la qual aquest govern espanyol progressista es va conjurar per no tornar. L'accelerador de la Maricarmen ha derivat en una pressió social concentrada en l'acampada de Sol i en un text acoblat en quatre dies. El text del reial decret no és nou. El seu esborrany datava del juliol, quan l'executiu el va retirar i va ajornar fins a setembre.
Aquesta manca de suports de juliol és la mateixa d'avui i ve pel flanc esquerre. Junts té raó quan assegura que va posar les mesures sobre la taula i no se n'ha mogut. No eren de màxims, però sí un alleujament fiscal favorable al seu electorat i permeable a Podemos i Sumar. ERC no pot anar a màxims. Els morats van decidir fa dies que tampoc, amb la retirada de la llei del sòl podria ser prou. L'escull intern ha vingut sobretot de Sumar. Les negociacions durant el cap de setmana van amenaçar de trencar-se i avui s'han escenificat amb diverses imatges incongruents amb una taula de negociació.
La pressió als carrers ha empès els partits a donar-se la mà en el reial decret d'habitatge, segurament l'últim gran pacte de la legislatura. Si decau, patiran. Sobretot el govern espanyol
La jugada a màxims de Sumar, l'únic soci dins de l'executiu, té a veure amb la seva debilitat. La seva fragmentació, amb el lideratge vacant després de la sortida de Yolanda Díaz, i un procés de candidatura i primàries que no han estat capaços encara de posar en marxa. En el fragor de les negociacions, l'executiu socialista va valorar la seva possible sortida del govern central. Hi ha un motiu raonable. El reial decret els dona una raó de pes per a sumar-se a les acampades, reforçar el seu perfil d'esquerres i marcar el territori electoral. Però aquesta debilitat de Sumar és tan notable que no serviria d'esperó per llançar-se a la precampanya. Necessiten els ministeris com a plataforma, les multimarques no tenen prou finançament per aguantar el que resti de legislatura en campanya i la decisió seria molt difícil de consensuar. Si el ministre Pablo Bustinduy volgués sortir, haurien d'estar d'acord la vicepresidenta Yolanda Díaz i el ministre Ernest Urtasun.
La pressió als carrers ha empès els partits a donar-se la mà en el reial decret d'habitatge, segurament l'últim gran pacte de la legislatura. Si decau, patiran. Sobretot el Govern. El record del 15M roman i el rum-rum dels carrers recorda com els va passar factura a tots ignorar la interpel·lació social. Els 186 diputats de Mariano Rajoy, aquella majoria aclaparadora, venien enverinats. Va ser l'última legislatura del bipartidisme. Per diverses raons, cap s'atreveix a trencar i assumeixen la responsabilitat d'aportar alguna cosa a un malestar transversal que té en l'habitatge un dels seus principals focus. Perceben que el seu electorat premiarà qui es prengui de debò la crisi. L'única que ha decidit ironitzar i burlar-se del cas Maricarmen ha estat Isabel Díaz Ayuso. És una incògnita quan sortirà del Govern Sumar, no serà avui. I hi ha una altra incògnita: com arriba al mes de maig, el seu mes electoral, la presidenta de Madrid, atrapada en el cas de l'àtic —ironies de les coincidències polítiques—. L'habitatge, té raó Gabriel Rufián, pot passar-los per damunt.