Existeixen moltes formes de suïcidar-se o, com dirien els cursis, de llevar-se la vida. Hi ha qui opta per continuar amb la metòdica tradicional de la literatura vuitcentista, vegi’s pistola a la closca o emprant la combinació d’una Gillette amb la banyera calentona, que és una via per fotre el camp del món molt més tranquil·la i grecoromana (més sexy, vaja; i embruta molt menys les estores del saló de casa). Alberto Núñez Feijóo ha triat el camí pujolista —a saber, pirar del tinglado tocant la cançoneta de la dignitat moral— a base de plantar-se davant Pedro Sánchez amb l’objectiu d’explicar-li que ell podria presidir Espanya, però que la dignitat li ho impedeix. Sí, miri, escolti, ja m’empassaria tot això que demana Waterloo, l’amnistia i blablablà, però resulta que soc un paio íntegre i respecto la llei, la unitat de la pàtria i blablablà. Ahir, de tan digne, el pobre nano semblava català.
La situació té molta conya perquè, justament pel seu caràcter pujolista, Núñez Feijóo no tindria cap problema d'omplir d’auriculars el Congreso per poder adreçar-se als espanyols en gallec i, en cas d’acostar-se a Convergència per retornar-la al peix al cove de tota la vida, encara tindria menys dilemes ètics que Sánchez a l’hora de pactar una amnistia. Però el dirigent gallec té el cul llogat per les elits madrilenyes i, amic meu, això tard o d’hora s’acaba pagant, no només perquè t’hagis de fer més papista que el meu estimat Federico Jiménez Losantos en termes de patriotisme, sinó perquè, amb tant d’abrandament, t’acabes inventant delictes inaudits en democràcia (com ara la lleialtat institucional) o demanant a quatre ànimes caritatives del PSOE que s’errin de botó a l’hora de votar. De tanta apel·lació al contorsionisme, ahir la premsa dretana del KM 0 semblava catalana.
A Madrid no hi ha forma més exacta d’anticipar la presència d’un cadàver polític que veure la foto d’un líder manifestant-se contra el president en funcions. Maquiavel n’estaria orgullós
Per altra banda, també admiràvem amb honestedat el somriure profident de Pedro Sánchez, que guaitava l’agonia del seu rival amb la tranquil·litat del comensal a qui encara resten forces per rematar la ingesta posterior al chuletón amb un Partagás i un gintònic de Plymouth. Mireu si Sánchez n’estava, de tranquil, que per no currar no hagué ni de moure’s de l’escó per respondre un sol mot al rival; això de regalar la paraula a Óscar Puente (l’antic alcalde de Valladolid, potser la víctima mediàtica més il·lustre de l’aliança entre PP i Vox) va ser una idea de traca. Al manual de la supervivència, Pedro Sánchez ara ha sumat l’art de passar-s’ho bé veient dessagnar-se els seus rivals. Darrerament, a Madrid no hi ha forma més exacta d’anticipar la presència d’un cadàver polític que veure la foto d’un líder manifestant-se contra el president en funcions. Maquiavel n’estaria orgullós.
El millor de tot plegat, as usual, és la presència oculta del PNB al futur pacte de govern. Encantadíssims de presenciar la carnisseria dels grans partits espanyols amb l’amnistia com a plat únic del sopar, els bascos deixen passar les tardes esperant el seu moment de glòria. Amb cinc diputats com cinc solets, Aitor Esteban viu encantadíssim amb el fet que tothom miri a Waterloo per fer allò tan pragmàtic d’esperar cash. Aquesta gent, filla meva, sí que en sap d’això de garantir-se pluges de milions. I mentre... què passava a Catalunya? Doncs bé, poca cosa, més enllà del nostre petit Molt Honorable assegurant que ja li han passat algunes fotocòpies del futur pacte per l’amnistia. En Pere diu que arribarà segur i que no patim, perquè cal fer les coses amb discreció. I el referèndum, presi? Alehop! Primer fou condició d’investidura i ara, si de cas, ja en parlarem durant els propers quatre anys. Next.
Per ésser justos, cal dir que Aragonès va tenir un gest prou gallard en afirmar que espera poder rebre ben aviat a Palau el president Puigdemont, Marta Rovira i la resta d’exiliats. “Això passarà”, deia la nostra màxima instància. En això estic bastant d’acord amb el petit Molt Honorable. Però no hem de menystenir l’habilitat de Pedro Sánchez en l’art d’assassinar la gent a qui sembla abraçar de forma magnànima. Ahir va ser Núñez Feijóo i qui sap si la propera víctima podria ser l’actual inquilí de plaça Sant Jaume. Si la cosa va així, i “això passarà”, tindria encara més conya que als exiliats de la justícia espanyola els acabi rebent Salvador Illa, acompanyat del mateix Sánchez. Coses més estranyes hem vist a Catalunya, senyora.